No som però serem

Felicitats!

2011-12-23T00:53:00.006+01:00

No ens enganyem. Tots els amics d’en Jaume sabíem que tard o d’hora acabaria d’explotar el putu amo que porta dins i que d’una manera o altre el veuríem triomfant en qualsevol cosa. També cal dir, tot sigui dit, que el que va acabar d’aportar aquesta capacitat imaginativa i creativa a en Jaume va ser la seva convivència durant un parell d’anys amb una altre ment privilegiada, la meva. Aquesta competència constant entre dos cervells avançats va permetre a l’amic Jaume adquirir uns coneixements que no hagués arribat a imaginar mai.

Anem uns dies enrere. Tot just el cap de setmana passat fent unes cerveses per Girona va sortir el tema del projecte d’en Jaume amb en Guillem. Ell, com sempre, ens donava llargues i ens deia que ja ho veuríem aviat. Entre els que estàvem allà hi havia en Jordi Fernández que, com els altres, va fer alguna pregunta del misteriós projecte.

El cert és que no hi vaig tornar a pensar fins que dimecres al tornar de la universitat vaig obrir el Facebook i vaig veure l’enllaç, “Indignats versus polítics”! Immediatament obro i veig els dibuixos d’en Jordi! Puto Ferna! Ho tenia ben amagat!

I és aquí on paro, perquè del que vull parlar-vos principalment aquí és d’en Jordi. Amb en Jordi Fernández Ventura som amics des que fèiem 3r d’ESO, gairebé 10 anys. Durant tot aquest temps n’hem passat moltes i de molt bones, però des que a quart vas marxar a fer el batxillerat fora del Bell-lloc et vam perdre una mica la pista, tampoc gaire. Moltes vegades, i no te m’emprenyis ara, quan ens vèiem abans de començar cada curs ens explicaves que t’havies inscrit aquí o allà i que estaves molt motivat. La següent vegada que ens trobàvem normalment ja te n’havies cansat i dedicaries l’any a dibuixar pel teu compte, anar al gimnàs, deixar de fumar i treure’t el carnet de conduir. I la veritat és que més catxes sí, però ni carnet ni tabac!

El cas és que en el fons ens preocupaves una mica, tenies un talent de cullons i no l’explotaves prou, tenies massa pinta de bala perduda. I el cas és que ara, jo que anava de setciències, llegeixo que si vull parlar amb tu ho hauré de fer a través d’un xat al Diari de Girona dimarts que ve. Que bé que queda llegir als diaris “el dibuixant de 23 anys Jordi Fernández”, tot un Premi Fita! A més a més amb els estudis que fas a Barcelona ara ho acabaràs de petar tot. Jordi ens has demostrat últimament que si t’hi poses en serio et menjaràs el món.

Moltes felicitats a tots tres, és un orgull ser amic vostre!

FEU EL FAVOR DE COMPRAR EL JOC: http://www.indignatsversuspolitics.com/#!

pd. Aquest post té com a principal objectiu fer-vos el pilota perquè em recordeu quan us banyeu en euros.

Retallades

2011-04-16T01:18:00.007+02:00

Dijous es manifestaven milers de persones a la plaça Sant Jaume en contra de les retallades del Govern. Professionals de la sanitat, l’educació i d’altres serveis socials acompanyats per sindicats i partits de l’oposició exigien al Conseller Boi Ruiz i al President Mas que aturessin la tisorada.

La greu crisi econòmica que afecta a la majoria de països del món està obligant a fer a governs de tots colors unes retallades pressupostàries que són tant impopulars com necessàries. Però per què es retalla? Alguns ens vendran que en el fons el que volen és eliminar l’estat del benestar i fer una privatització progressiva d’allò públic aprofitant el context econòmic. El cert però és que si es retalla, si es gasta menys, és perquè l’estat recapta menys. Els governs obtenen els diners bàsicament dels impostos i, quan per culpa de la crisi, la gent gasta menys i les empreses redueixen l’activitat, el govern té menys diners per gastar.

Al mateix temps però ha de continuar pagant els salaris a milers de metges, professors, mossos i altres funcionaris, ha de continuar donant ajudes a les rendes més baixes i subvencionar a tot déu. I davant d’això el Govern pot fer dues coses: ignorar el problema i no aprimar aquesta estructura fins que arribi el dia que la cosa peti i ens hagi de rescatar la Unió Europea. O, molt millor, ser racionals i no gastar gaire més del que tenim. Estudiem què hauríem de fer per, amb molts menys diners, intentar que aquest sistema públic acabi perjudicat el mínim. I aquí haurem de prioritzar, però el que és inimaginable és que no es puguin tocar la salut i l’educació quan l’any passat el primer s’emportava uns 9.800 milions d’euros i el segon 6.300 milions més, un total del 44% del pressupost consolidat.

Que després sortiran al carrer metges, infermeres i professors amb les bates i els xiulets ja ho sabem, no tothom té el sentit de País que cal per governar. Els metges diuen que cal preservar el sistema de salut públic, els professors diuen que retallant en educació hipotequem el futur i els artistes diuen que sense ajudes molts espectacles no sobreviuran i que això ens perjudica a tots. I el cert és que, menys els artistes, tenen raó. Però torno al mateix d’abans, sense diners per gastar o ens aprimem o petem. Aquestes retallades s’haurien de fer amb el suport dels professionals de cada àmbit, però si el mateix doctor Vilardell, per exemple, president del Col·legi de Metges de Barcelona i del consell que assessora el Govern en matèria de sostenibilitat del sistema de salut públic, diu que encara que estiguem en crisi necessitem més diners per invertir en salut, la cosa no sembla que pugui avançar molt. Ell reclama al Govern que busqui els diners on faci falta, que vagi a Madrid a reclamar si és necessari.

Tot plegat no sembla que pugui millorar gaire fins que comenci la recuperació econòmica, fet que ningú no sap del cert quan serà. Plantegem-nos però què passaria ara si Catalunya fos un estat independent. Hi ha retardats mentals que diuen que una Catalunya lliure no és viable econòmicament. I aquí deixeu-me dir una cosa, alguns dieu que insulto massa, que puc ofendre i coses d’aquestes, segurament teniu raó. És molt lícit voler una Catalunya espanyola, cap problema, són idees i sentiments. El que no puc acceptar i per això utilitzo aquesta expressió és que això és qüestioni. Els números són allà i qui digui el contrari manipula amb mala fe. I torno al tema, parlem del famós dèficit fiscal: la diferencia entre els impostos que Catalunya paga a l’estat espanyol i els diners que són retornats en forma d’inversions. S’han fet molts estudis calculant aquesta xifra i tots ronden els 20.000 milions d’euros anuals. Si feu números veureu que això ja són més de 3.000 milions més que la suma dels pressupostos en salut i educació. I per exemple el 2010 ens gastàvem 2.000 milions amb la protecció social: llei de dependència, ajuda a famílies, immigrants, discapacitats, gent gran etcètera. I poc més de mil milions en seguretat i protecció civil (mossos, bombers…). Feu números, feu números.

Per això demanaria que tots aquells que estiguin en contra de les retallades que es plantegin si el que cal fer és agafar una banderola de CCOO o una estelada.

I no voldria acabar el meu escrit, després de molt de temps, sense aquella gran dita que digué el poeta: puta espanya!

Sentència i selecció espanyola

2010-06-30T02:53:00.003+02:00

Sobre la sentència
Amb la recent sentència del Tribunal Constitucional Espanya ens ha ensenyat fins on estava disposada a arribar. Ara ja sabem quin és el sostre si volem ser espanyols. Ara és quan s’ha demostrat, per fi, que una Espanya federal és una utopia. Ara ja no podrà haver-hi peixcovistes perquè ja ens han dit que de més peix res de res. Ara el discurs del poc a poc, del catalanistes que ho volen tot i catalanistes que no volen arribar fins al final, i que de moment anem tots junts se’n va a la merda. Després de passar-se quatre anys barallant-les Espanya ha posat les cartes sobre la taula i ara és quan els catalans hem de claudicar o tirar pel dret. Ara és quan definitivament hem de triar entre Catalunya i Espanya. Ara o ets independentista o ets espanyol.

Sobre la selecció espanyola
Que som un país amb un percentatge important de rucs (i dic rucs perquè no m’agrada fer servir GILIPOLLES!) ja ho sabíem. Ja em sap greu però que tinguem el President de la Generalitat i els quatre alcaldes de capitals de província sociates, a més a més de les majories absolutes d’en ZP a les generals, no és precisament de gent amb massa llums.

Però el que ja és el súmmum és la púrria aquesta que l’endemà d’una de les ofenses més grans que ha patit mai Catalunya per part dels putus espanyols, festegi la victòria de la selecció espanyola amb la merda excusa que hi ha jugadors catalans i jugadors del barça.

Molts, com aquets malparits que han anat a Catalunya Ràdio a cantar el cara el sol, ho fan perquè són uns espanyols, i n’estan molt orgullosos. No passa res. Xusma. El que em xoca és aquesta gent suposadament catalanista que va amb Espanya. Ara només espero que amb tot el merder de l’estatut desaparegui aquesta figura del catalanista que va amb la roja. Perquè recordeu que ara és quan hem de triar.

Al loro!

2010-03-27T17:21:00.006+01:00

Ja fa unes quantes setmanes que en Laporta fa coses estranyes, no vull encara donar-lo per perdut ni, ni de conya, passar-me al catalanisme tebi sandrusconià. “Però què dius!? El Barça ha de jugar a futbol i prou!” I una merda company. El FC Barcelona ha de ser un instrument al servei del país; ha de ser l’aparador mundial d’una petita nació que vol tenir un estat. I això en Laporta ho ha entès i dut a la pràctica gairebé a la perfecció. El millor Barça de tots els temps ha estat alhora el més catalanista.

Però ja dic que començo a no veure algunes coses clares. La més recent és aquesta de nomenar en Cruyff president d’honor. No poso en dubte els mèrits que ha fet i reconec que si el Barça juga com juga avui ell hi té molta culpa. Però a pocs mesos d’unes eleccions que saps que molt probablement guanyarà el teu rival no pots fer-li aquesta jugarreta perquè no és gens elegant, sobretot quan saps la relació que hi ha entre el sector Rosell i en Cruyff.

Tampoc no he vist massa clar aquest canvi de suport forçat i com si res no haguera passat cap a en Jaume Ferrer, amb qui tothom sap que no hi ha massa bona relació. Fingir que no està passant res en el continuisme i intentar amagar la realitat encara és pitjor perquè avui, les eleccions estan força perdudes.

I en tercer lloc tampoc no m’està agradant del tot com està fent aquest acostament cap al món polític. Tot i que continuo pensant que els mitjans de comunicació els té tots en contra no són massa creïbles les seves enquestes. De totes maneres això no és el que em preocupa. El que em preocupa és el seu exagerat afany de protagonisme i una manera de fer molt personalista. És indubtable que cal un líder fort per un projecte com aquest però no sé si les formes sovint massa autoritàries d’en Laporta ens poden ajudar massa. Ell ha demanat als reagrupats que es sumin al seu projecte que segons ell ha de defugir de personalismes i protagonismes, fet que trobo una mica contradictori perquè, tot i que no ha de ser sempre un problema, si per alguna cosa destaca el president del barça és pel seu afany de protagonisme, i que quedi clar que no ho critico.

I l’altre problema que veig és que en Laporta, dins el món independentista, té molta gent al seu costat, però també en són molts els qui no el veuen amb bons ulls. I això és un problema. Necessitem un líder fort que exerceixi aquest lideratge cap a la plenitud nacional, i cal que aquest sigui acceptat, fins i tot admirat, per a la gran majoria. I ja que ressuscitar en Macià es preveu complicat jo em proposo a mi mateix.

És per això que convido a tots els reagrupats, laportistes, convergents, republicans i maulets que es sumin al projecte que us vaig avançar ja fa uns mesos. El Partit del Puto Amisme (PPA). La seu del partit serà al Barri Vell de Girona i, tot i que vull defugir de personalismes, m’estic fent construir una escultura de bronze a escala real on hi surto amb la meva mà alçada aixecant quatre dits i amb una expressió de lluita a la cara.

pd. Sisplau que ara no em vingui cap llest a dir-me que “ja t’ho deia que en Laporta no ho feia bé” perquè no contestaré així “mira capoll, no em toquis les pilotes perquè pel que vaig defensar en Laporta ho continuaré fent”.

Resposta a la Maria

2010-01-23T23:59:00.006+01:00

Abans de començar i perquè quedi clar que no sóc un ultra defensor d’en Joan Laporta et diré que crec que ha tingut algunes anades de to que no m’han agradat; el cas dels pantalons a l’aeroport, el comportament de fa dos anys al camp del Manchester United i potser alguna més que ara no em ve al cap.

Pel que he pogut llegir a la teva carta critiques que el president del Barça no amagui el que pensa, que és el president d’un club que té 163.763 socis i que molts no es senten representats amb les seves idees. Maria el Barça és un club que té en el futbol el seu màxim exponent, i com equip de futbol en Laporta ha aconseguit guanyar títols com mai no ho havia fet aquest equip; ha portat el Barça a convertir-se en el millor equip de la història. I això és l’única cosa que els més de cent seixanta mil socis tenen en comú, el voler que el Barça guanyi. Com a president ha guanyat títols i ha aconseguit que el Barça faci el millor futbol del món. A part de sanejar els comptes del club. Costa demanar més.

Pel que tu dius sembla com si en Laporta durant els anys que ha durat el seu mandat s’hauria hagut de limitar a pensar en el barça i deixar les seves conviccions de banda. Cito de la teva carta: Joan Laporta és totalment lliure de fer el que vulgui amb la seva vida, però la cosa canvia: no només és Joan Laporta, sinó que és el president del FC Barcelona. D’acord, però quan el president ha anat a una manifestació, a un acte polític o a una marxa de torxes ell sempre ha deixat molt clar que no hi anava en representació del club, hi anava a nivell individual i personal. Què passaria si hagués firmat en una campanya contra l’avortament? D’aquets 163.763 socis segur que molts hi estan a favor i segur que tu no ho veuries malament ni escriuries cartes al diari. Per què? Perquè és una causa que tu consideres justa. Doncs el mateix passa amb Catalunya. És una injustícia enorme, i tu ho saps, la situació que viu el país i si ell, sempre a nivell personal, vol denunciar-ho té tot el dret del món. En Florentino Perez és declaradament del PP i l’Aznar sempre era al seu costat als partits i ve que el Madrid té seguidors catalanistes (fins i tot independentistes). En Nuñez era molt proper al PP i molt unionista i el Barça també tenia molts socis separatistes. I casos contraris: l'Aznar era del Madrid i en Zapatero del Barça, i aquets són els presidents de més de 40.000.000 de persones eh!

Em fa mal veure com pots arribar a dir que en Laporta representa de pena els barcelonistes, sembla que la campanya antilaportista de tots els mitjans de comunicació comença a fer efecte. És allò de només parlar del que ha fet malament i oblidar coses com la campanya d’Unicef i d’altres bones iniciatives.

Fa gràcia la hipocresia d’alguns amb el tema de la festa que varen fer a Luz de Gas després de guanyar el Madrid. Tots som uns sants ara. Ell està celebrant la victòria contra l’etern rival a nivell privat i un càmera d’aquesta premsa que precisament vol desacreditar-lo per la seva condició d’independentista el fotografia (sense cap mena de permís) i ho publica. Creus que en Laporta vol en algun moment o s’imagina que allò es farà públic? No té dret a celebrar-ho a nivell privat? Hem de negar-li la intimitat?

Quan un diari es proposa tirar per terra el prestigi d’una persona investiga el que faci falta per aconseguir-ho, sovint traspassant una barrera moral. Doncs imagina què passa quan això és el propòsit de tota la premsa. Creus que tots els presidents de futbol són uns sants immaculats? Fraus fiscals, requalificacions, suborns, comissions il·legals... això està podrit Maria! O tots o cap.

Edito! Merda ara he vist la teva primera carta i veig que he parlat d'algun tema que tu no tocaves massa. En tot cas ho deixo perquè serveix com a opinió personal meva.

Paradigma Laporta

2010-01-16T01:56:00.003+01:00

M'ha agradat molt. No tinc massa temps perquè estic d'exàmens.

Paradigma Laporta

La reacció davant les aspiracions polítiques de Joan Laporta
Xavier Roig / Enginyer i escriptor

Interessant el cas del senyor Laporta. Més curiós, però, el comportament d'aquesta Catalunya que sempre es trepitja els cordons de les sabates. Quan el senyor Laporta va guanyar les eleccions, la premsa omnipresent i semiseca de Barcelona (la que no llegeix ningú fora de la superfície limitada per les rieres del Besòs i el Llobregat) venia a dir: "Això de Laporta i el seu catalanisme està molt bé, però el que ha de fer el Barça és guanyar títols". I abans no ho ha fet, ha hagut de patir de tot: amenaces, mocions, etc. Ara que els títols s'han guanyat amb escreix, aquesta premsa barcelonina d'entre rieres fins i tot critica el senyor Laporta perquè en una festa privada bevia xampany en lloc de cava. Cal ser llepes i provincians!

EL CAS LAPORTA POSA EN EVIDÈNCIA que en aquest país no falta pas gent de vàlua, sinó que sobren mesquins. Els perills que assetgen Catalunya no provenen del nacionalisme espanyol. Tampoc de l'independentisme. Ni tan sols de la immigració, o de la crisi. L'enemic permanent de Catalunya és de baixa intensitat. És aquest catalanet que es diu catalanista, que creu que a Madrid són malvats però que convé no fer-los enfadar. Aquest que, si el collen una mica, és capaç de renunciar a tot, fins i tot a la pròpia dignitat. Aquest individu que cada dia llegeix, i assumeix com a bones, les collonades en castellà del Gran Diario Europeo, però que quan es mor, per fer les paus amb ell mateix, hi publica l'esquela en català, que és la "lengua de su patria chica". Aquest és l'enemic al qual ha hagut de fer front el senyor Laporta, fins i tot dins del mateix club.

JO, AL SENYOR LAPORTA, no el jutjaré pas. Només sé que ha estat el millor president del Barça i que es comporta, aparentment, com un patriota. Serà un bon polític? Li convé al país? No sóc ningú per contestar-ho. I aquí és on vaig. L'únic autoritzat a contestar aquesta pregunta hauria de ser el poble català. Però, és clar, resulta que quan els partits s'han hagut de mullar -no només anar a fer-se la foto electoral amb ell-, li han dit al senyor Laporta que la cadira estava ocupada. Lògicament, el senyor Laporta haurà de crear un partit, o apuntar-se a un de nou. Si no el volen a cap partit perquè la moma ja està repartida, què carall ha de fer? Ah no! A sobre, tots ofesos. Que si vol protagonisme, que si és messiànic, etc.

JO VOLDRIA SABER QUI HA ESCOLLIT els que ara ocupen les poltrones ocupades. En el millor dels casos han estat els militants adoctrinats. En d'altres, el destí, com a conseqüència de la designació a dit. En cap cas, però, ha estat el contribuent, que és el que hauria de designar els líders abans que s'arribés a l'elecció final. Vull dir que, seguint el model català, a l'aspirant a liderar la candidatura demòcrata als Estats Units (l'actual president Obama) li haurien dit que no, que la cadira ja estava ocupada. Aquesta és la diferència entre un país amb oportunitats i una pseudonació pendent de la certificació final que li atorgarà un tribunal de Madrid. La inútil expectativa dels països que, com nosaltres, esperen que el futur canviï però sense mai voler modificar el propi comportament.

TENIM, DONCS, UN PROBLEMA. Si algú vol incorporar-se a la vida política ha de crear un partit nou. Perquè, si al senyor Laporta el despatxen amb un "Estem plens, no et necessitem", què no faran amb un de nosaltres que, benintencionat, vulgui aportar la seva experiència a la cosa pública? Quanta força innovadora queda fora de joc a causa de la partitocràcia? Quant perd el país pel fet que als contribuents no ens deixen escollir qui creiem millor? Si es responen a aquestes preguntes tindran una de les claus (la més important, potser) per descobrir per què el país no només no avança, sinó que va enrere.

DONCS SABEN QUÈ ELS DIC? QUE JO, que no acostumo a votar perquè no em deixen escollir el candidat, trencaria amb els meus principis i votaria un partit que proposés arreglar el nefast sistema partitocràtic existent. Perquè no sóc dogmàtic i, entre d'altres coses, m'estimo més el país i la democràcia que no pas els actuals partits. És clar que aquest fet tan evident no sembla que sigui assumit pels membres d'aquests partits. Per a paradigma, Laporta.

http://paper.avui.cat/article/dialeg/182423/paradigma/laporta.html

Quanta merda

2010-01-08T18:56:00.003+01:00

El pare divorciat que es convertix en l'ídol

2010-01-02T14:53:00.005+01:00

Ahir a la tarda vaig veure 2012 i la veritat és que em va decebre força. Els efectes especials fan que hi hagi moltes escenes impressionants però realment tot el que guanyen per aquí ho perden amb els diàlegs i els personatges. Tot són tòpics i coses massa previsibles. És el que passa en aquestes pel•lícules, el pressupost se’l deixen amb els efectes especials; segurament el públic d’aquest tipus de films no demana més.

Però vull comentar el tòpic més suat que hi apareix. És el cas d’un pare divorciat i la seva ex muller que té la custodia dels fills i que ara viu amb un fill de puta que està forrat. Escenes típiques (no només a 2012):

1. El pare va a buscar els dos fills per passar un cap de setmana junts de càmping i arriba amb un cotxe de merda mentre el novio de la mare té un garatge espectacular.

2. El fill/a gran és un preadolescent que anomena al seu pare pel seu nom de pila i passa completament d’ell. Menció especial a moments brillants com quan es posa els auriculars al cotxe i desconnecta de tot o quan no deixa estar les gameboys i el pare fa una mirada de preocupació pel retrovisor. El fill/a petit d’entre 5 i 9 anys encara té una mica idolatrat el seu pare i està motivat amb el pla que els espera.

3. El pare sempre és un home que tot i viure per la seva feina i fer més hores que un rellotge és un fracassat. Sempre promet coses divertides als seus fills que acaben amb no res perquè no pot deixar això per a l’endemà.

4. El novio de la mare compra molts regals als dos nens i aconsegueix guanyar-se’ls. El fill/a gran quan s’enfada amb el pare biològic deixa anar frases com “tu no ets el meu pare” o “en Ted sempre ens compra coses, ell sí que ens estima”. A destacar el guant de beisbol i la negació del fill a jugar amb el seu pare.

5. La mare sol ser una bona dona, força guapa i llesta. Volia el millor pels seus fills i per això va prendre la difícil decisió de deixar el seu marit. En el fons li dol la situació que viu el seu ex i no ha deixat d’estimar-lo.

6. Un esdeveniment de dimensions estratosfèriques farà que el pare es converteixi en un heroi i que el novio de la mare quedi relegat com un covard. A mesura que avança la pel•lícula el fill/a gran va veient que el seu pare també pot molar. Són moments clau quan el fill accepta un givemefive del pare o quan per fi li diu “papà”.

Els noms dels restaurants

2009-12-29T01:40:00.003+01:00

A vegades penso que posar nom a un restaurant és una empresa força complicada. Si la teva carta és bona i tens èxit el nom importa poc, només cal veure com es diu el que diuen que és el millor restaurant del món, El bulli.

Depèn del teu origen i del menjar que hi preparis tens diverses opcions:

- Els xinesos solen optar per començar amb un “restaurante” més “jardí”, “dragón” o “muralla” i unes lletres xines al final que segur que no volen dir una merda.

- El tema dels restaurants italians està molt prostituït, per cada italià autèntic que et trobis toparàs amb 9 farsants. Els noms sempre seran o una varietat de pasta, una ciutat italiana o paraules com “bella” o “bambino”, o això o una combinació de tot plegat a l’estil La bella tagliatella dil bambino di Napoli. El que també és sorprenent és veure com un cambrer ja sigui marroquí, català o tailandès té els ous de fotre l’accent italià sense manies.

- Els restaurants de cuina més casolana i tradicional molt sovint opten pel “Ca l’Albert”, “L’avi Miquel” o “El racó de la Pepa”. M’agradaria demanar un dia en un restaurant d’aquets per l’Albert o la Pepa, segur que no han existit mai els malparits. No, no company, no ens la fotràs!

Bon porc Nadal

2009-12-24T19:19:00.001+01:00

Les meves recomanacions per aquest Nadal:

- Compreu el que us vingui de gust, els qui us acusin de consumistes són uns amargats.
- Mengeu fins a rebentar, ja anireu a fer esport d’aquí un parell de setmanes.
- Gaudiu de la companyia de la família, torneu A CASA per Nadal.
- Cagueu el tió i feu la carta als reis, el Pare Noel és un vell alcohòlic i pedòfil.
- No feu cas dels pesats que cada any van repetint que el Nadal és una merda, el Nadal mola molt, si ningú no t’estima no és culpa nostre.

Els amics de les arts

2009-12-18T00:01:00.004+01:00

Per aquestes mateixes dates ara fa un any parlava dels Manel i de com els vaig conèixer, ja en començava a estar bastant enganxat. Avui els barcelonins estan més que consolidats i són el grup de moda a Catalunya, amb pocs mesos han passat de ser uns autèntics desconeguts a convertir-se en artistes mediàtics sense gairebé voler-ho.

Si començo aquest post parlant dels admirats Manel és perquè és difícil no trobar certes similituds entre Els amics de les arts i ells. Però que quedi clar que, de moment, crec que entre les dues bandes hi ha força distància. Tot i que és perfectament opinable i que jo no sóc gens expert, crec que Manel, tan pel que fa a les lletres com instrumentalment, són bastant millors. Les veus en aquest tipus de grup no crec que siguin el més important i no m’atreviria a dir que tots els components de Manel canten millors que els d’Els amics de les arts.
Les comparacions no només les podem fer perquè tots dos grups els formen quatre nois joves que canten en català, la cosa va més enllà. Podem trobar més paral•lelismes com el fet que tots dos parlin de temes quotidians amb lletres divertides i iròniques, els inicis dels dos grups els trobem fent difusió de la seva música per la xarxa i sense ànsies de grandesa, també l’estil de gent que va començar a escoltar Manel sembla que ara sigui el mateix que està descobrint el seu germà petit i, tot i que pot semblar una tonteria, aquest desembre han tocat en directe a El món a rac1 i a en Basté li agraden, cantaran també el dia 24 a l’especial de Nadal que faran al Palau de la Música. Tot exactament igual que els Manel l’any passat.
El que si que és cert és que a Manel l’èxit l’hi va arribar de seguida, Els amics de les arts, que diria que fins i tot tenen més anys que els altres, han hagut d’esperar més temps per començar-se a fer un lloc al panorama musical català.

Ara fa poc han publicat el seu segon CD, “Bed and breakfast”. Al seu myspace hi podeu escoltar Jean Lucq, L’home que treballa fent de gos, 4-3-3 i Reykjavíc i cançons anteriors bones com A vegades i Per mars i muntanyes.

En cursiva: paraules i expressions que queden de conya en un comentari musical.

Després de les consultes...

2009-12-17T17:33:00.000+01:00

Que marxi

2009-12-15T01:02:00.009+01:00

Avui a classe sento com una noia explica a les seves companyes...

- Pues yo quiero que me inseminen y tener un hijo a los veinticinco o por ahí, y dentro de unos años me caso y que el chico nos cuide.

Al cap de pocs minuts i en un apassionant i profund debat sobre les consultes d’ahir ha dit:

- Yo tengo muy claro que si Catalunya se independiza me voy.

Encara que sigui perquè jo no hagi de conviure amb éssers com aquest, sisplau, sumeu-vos a la causa.

Menjar animals

2009-12-13T23:17:00.003+01:00

Dissabte el vespre al Portal de l’Àngel em trobo amb una concentració d’unes deu o dotze persones que reclamen que deixem de menjar animals. Vindrien a ser uns vegetarians portats a l’extrem. Es fan dir Igualdad Animal i posen al mateix nivell persones i animals. Com que he d’esperar una estona i tinc temps m’hi acosto i ràpidament em ve a pelicar una dona d’uns trenta anys que parla un castellà amb un accent molt anglès. M’explica una mica la merda aquesta que ells defensen i em senyala un amic seu que està subjectant un portàtil obert on es veu un documental que ella m’insisteix que s’ha fet a Madrid. Em parla dels drets dels animals i de la no necessitat de menjar res provinent d’ells per a poder viure perfectament. Que quedi clar que no són els típics que no mengen entrecots poc fets plens de sang, no, no. Aquets animals no mengen res. Ni carn, ni ous, ni llet, ni peix. I jo li faig la pregunta del milió I que mengeu? Doncs mira si volem fer-nos una truita de patates agafem patata i una espècie de farina que si la tritures molt queda una massa compacte i ho barregem tot, és boníssim. Abans que marxi em fa entrega d’un paperet on hi exposen més detalladament el seu ideari i les seves reclamacions i em convida a passar després a firmar el manifest.

Aprofito després per llegir-lo i em trobo amb perles com aquesta (originalment està en castellà): “Les vaques lleteres són inseminades perquè comencin a segregar llet, apartades dels seus fills, privades de llibertat, munyides varies vegades al dia i finalment assassinades després de cinc anys de ser utilitzades i tot i que podrien viure fins a vint anys… en definitiva, una vida de penúries similar a la de les gallines explotades pels seus ous.” “ Els peixos són individus capaços de sentir que moren asfixiats després d'esser trets de l’aigua, xafats a les xarxes o congelats en vida a les cambres frigorífiques dels vaixells pesquers”. Els ulls se m’humitegen i el primer que em ve al cap és com he pogut ser amic dels Vallès, una família que durant anys va maltractar vaques, que va destrossar famílies de vaques! I jo n’era còmplice. I la meva àvia, que durant tants anys va treballar en una empresa que vivia de destrossar la vida dels pobres porcs. Ostres tu, jo tenia les mans tacades de sang i ja mai no podria fer res per refer aquella destrossa.

Aquesta gent, de petita, devia veure com s’emportaven a l’escorxador la mare d’en Babe el porquet valent i varen quedar traumatitzats, però sisplau ara que no ens ho facin pagar a nosaltres.

El proper dia que els vegi entraré al McDonalds i sortiré amb l’hamburguesa més bèstia i l’engoliré com una truja als seus morros, a veure si ploren.

La veritat d'Horitzó Nacional

2009-12-10T00:19:00.004+01:00

Si faig aquest post és per intentar donar explicacions a les desenes de persones, la majoria familiars i amics, que varen creure en el projecte d’Horitzó Nacional i que hi aportaren el seu granet de sorra. Persones que van veure com del dia a la nit passàvem d’enviar un butlletí digital on hi explicàvem la nostra constant activitat, organitzàvem autocars per anar a veure partits de la selecció, muntàvem parades informatives i ens presentàvem en societat amb una exitosa conferència d’en López Tena i en Frank, a desaparèixer completament del mapa.

El cert és que tot i arribar prou lluny, el fet de continuar essent una gran família on tots ens coneixíem va permetre evitar problemes amb tots els socis i amics de l’associació.

Els motius que ens portaren a abandonar tota activitat són diversos. Des del meu punt de vista hi hagueren dues causes principals; els seguits conflictes interns que acabaren amb en Xavi Roca marxant i, en segon lloc i sobretot, la manca de motivació.

Jo particularment me’n sento força culpable perquè el meu grau d’implicació va caure en picat fins al punt que vaig passar una temporada en la qual, tot i no abandonar mai les meves idees, em cansava ràpidament dels debats nacionals. M’ha passat sempre i em costa evitar-ho, sóc molt de motivar-me moltíssim amb un projecte o qualsevol cosa i implicar-m’hi al 100%, però massa sovint quan ja no m’aporta res o no em satisfà me’n canso i ho abandono. Quan fa dos anys vaig decidir deixar HN de banda ho vaig fer perquè tenia ganes de dedicar el meu temps lliure a altres coses.

Però tot i que pugui semblar contradictori mai no he deixat de pensar-hi. Sovint parlant amb els amics de la junta (perquè abans que res som amics) se’ns acudia alguna cosa que estaria bé de fer en nom d’HN, però tot sempre quedava a l’oblit. Principalment em sap greu per en Pol que va arribar a fer uns díptics que eren molt bons i que per aquella manca de motivació i mandra no veieren la llum.

Tot i que ja aviso que res no tornarà a ser com abans vull dir que, ni que sigui per unes setmanes, Horitzó Nacional tornarà i ho farà, espero, amb força. La consulta que s’està preparant per la primavera vinent a Girona sobre la creació d’un estat català és un motiu perfecte per reaparèixer i al mateix temps, seria imperdonable que HN no es mogués. Tot i que encara no ho hem parlat massa amb en Frank, en Pol, en Rafel i l’Ignasi, a l’abril ens sentireu, ja us ho asseguro ara.

Oh! És que hi ha catalans!

2009-12-05T00:53:00.004+01:00

Les seleccions espanyoles en general em repugnen. Quan fa uns anys la de bàsquet no era tan bona i mediàtica com ara i en Pau Gasol no era un imbècil, volia que guanyés; llavors la xusma espanyola analfabeta només tenia ulls pel futbol i no m’incomodava massa el fet “d’anar amb” aquella selecció. Amb el tennis em va passar igual. El 2000 a la final del Sant Jordi quan va sonar l’himne espanyol vaig treure una estelada i ningú no em digué res. Des que es va guanyar aquella Davis que m’ha costat molt anar amb ells. Avui la de tennis, com em passa amb la de futbol i la de bàsquet, em molesta . Igual que passà amb el bàsquet els hooligans espanyols que acaben d’aprendre com va un tie-break i que no hi ha targetes al bàsquet han pogut donar banda ampla al seu nacionalisme espanyol gràcies als èxits d’aquestes dues seleccions, molt més marginades abans, que des que ho guanyen gairebé tot tenen molts més seguidors.

Ara vindrà el mundial de futbol i alguns tindreu la temptació d’anar amb espanya perquè hi ha catalans i molts jugadors del barça. Doncs jo m’hi cago i m’hi pixo. En Boadella i en Zaragoza són catalans i de jugadors del barça al mundial n’hi ha a Mèxic, França, Argentina, Brasil i Costa d’Ivori. Oh! És que és més divertit anar amb algú. Tingues per favor la dignitat de no animar la selecció que nega la teva. Prou de fer el ridícul.

I tenen els sants pebrots de dir que som nacionalistes i que barregem política i esport...

6 setmanes

2009-12-03T01:40:00.005+01:00

Minuts finals del partit contra els segons i estem perdent. En una acció d’impotència intento rematar una pilota impossible i acabo caient al terra de forma estrepitosa. Al caure em recolzo malament amb el braç esquerra i em torço el canell. Fa mal però continuo els pocs minuts que queden de partit. Tornant a casa el dolor no afluixa i decidim passar per urgències al clínic a veure què. Entro a les dotze en punt. Explico a la finestreta què m’ha passat i m’envien a una planta inferior, allà de seguida em fan passar i em fa seure en una cadira de rodes. Jo faig cara de “vols dir que cal?” però res. Després d'explicar més detalladament com ha anat tot hem fan un parell de radiografies. No hi troben res i no els quadra, no pot ser que em faci tant de mal i que no hi hagi ni un petit esquinç. Decideixen tornar-me a portar a la sala de radiografies i ara me’n fan dues més però aquesta vegada amb el canell en una posició insuportable. M’aparquen dins una saleta i al cap d’uns moments apareix un home d’uns cinquanta i escaig anys que resulta que és traumatòleg i que això s’haurà d’enguixar. Em ve al cap l’imatge d’en Vallès i en Xupi al tram dient-me que era un queixica i jo dient que amb una mica de sort m’haurien d’enguixar i que s’haurien de fotre.

En Rx de canell Sneck-Escafiodes s’evidencia fractura horitzontal no desplaçada de l’os escafoides, pel que es decideix immobilització amb guix antebraquiopalmar en extensió aducció. Es recomana realitzar nova Rx de canell per el seguiment al cap de 10 dies, i valoració per traumatòleg de zona dins de sis setmanes per la seva retirada.

Proveu de vestir-vos amb una mà, sobretot els mitjons...

Potser m'hauria de plantejar demanar als experts de Marca a veure si pot ser culpa d'algun làser..

Ah! I naturalment escriure és un conyàs així que imagino que renovaré molt poc.

Humor gràfic

2009-11-30T13:11:00.003+01:00

Res de res

2009-11-26T00:38:00.006+01:00

Ja fa uns quants dies que per manca d’inspiració i sobretot per mandra no renovo el bloc.

L’últim post el va fer en Vallès i em va anar bé per poder actualitzar una mica.

La veritat és que no acabo de veure clar fer un post com el que faré en el qual no diré una puta merda i servirà simplement per omplir una mica i quedar-me més tranquil. És molt de típic desgraciat propietari d’un fotolog per exemple això de “avui penjo aquesta foto que ja vaig penjar la setmana passada i fa dues, wa però és que no en tenia més”, aviam capullu, si no tens fotos noves no renoves i a prendre pel sac. Doncs jo si fa o no fa faig el mateix. Faig aquesta merda escrit, amb una introducció que amb la tonteria ja m’omple un bon tros, i deixo anar una mica el de sempre. Ja em sap greu. Si ho preferiu podeu visitar espais on hi ha tot de fotos penjades per fills de puta que es creuen grans fotògrafs per anar amb uns pepinos brutals de càmeres i fer fotos en blanc i negra d’escenes quotidianes de merda o buscar per la xarxa a veure qui té el myspace més alternatiu.

Durant aquets dies d’absència no he deixat d’indignar-me per qualsevol cosa. Algunes d’aquestes coses les he anat apuntant a una llibreteta que porto sempre a sobre i que em va molt bé. La veritat és que sempre havia pensat que portar una llibreta a sobre era cosa de gais i de flipats, però a mi m’està resultant útil. Tranquils que no sóc el típic que al tren es fot a escriure poesia de merda o a fer descripcions de paisatges. No, no, no!

Repassant una mica la llibreta he trobat quatre coses que un dia o altre volia comentar per aquí però que potser eren massa breus per dedicar-los-hi un post a cada una, aquí les teniu:

Cagar-me en general amb la gent espanyola que ens diu nacionalistes i que si barregem política i esport i aquestes merdes. Ho som i ho fem, però ells molt més.

Cagar-me també una mica ens els putus documentals que últimament ens fan mirar i comentar a economia (comunista) mundial. Tot que si els USA són uns cabrons, que la globalització és causant de pobresa i bla bla bla.

També he vist clar que els tios que es compren happy pills per menjar-se ells mateixos han de ser gais per força.

Volia fer el retrat d’un company de classe que va començar tímid i a mi em parlava català (un dia que vam parlar) i ara s’ha convertit en un flipat espanyol, que es creu estar pillat per fer sudokus a classe, que intenta fer accent de xarnego i no se’n surt, que s’ha fet un putu pírcing d’una bola blanca sota el llavi… vaja un paio força menyspreable. Segur que a l’institut on anava li feien bulling. Ara a la uni ha vist que pot esborrar el seu trist passat convertint-se en un intent de macarra espanyol, però a mi no me la fotrà pas.

Si voleu veure'm fent el pringat i promocionant un jugador que la meva germana idolatra no cliqueu aquí, cliqueu aquí.

PD: tot i la deriva intolerant del bloc vull deixar clar que cada dia sóc menys radical en aquest sentit, i que visca la pau, l’amor i la tolerància (com sempre menys amb els del PP PSC ICV).

25 Coses de les que n’estic fins els ous

2009-11-25T16:20:00.004+01:00

post fet per en Marc Vallès

1. Dels xinos que neixen, es reprodueixen, moren i no dormen del bar de davant!!
2. Del putu veí que no para de tocar la guitarra cantant “carolina trátame bien”.
3. De l’Espartac Peran i la seva incompetència ( ssiii, ho tenim això... siii nois, ho teniiim, siii!!: calla collons!!!).
4. D’en Marc i el señor Juan del “cor de la ciutat” (si, ho miro!)
5. Dels revisors de bitllets del Tram que es creuen importants i van de segurates.... (ets un putu revisor fill meu, entera’t!)
6. D’esperar que vingui el lampista d’una santa vegada!
7. Que la meitat del endolls del pis no funcionin.
8. Del semàfor de la uni que tarda que t’hi cagues mentre encara t’estàs despertant a les 8 del matí!
9. Dels professors mes comunistes de la història, docents de fa 30 anys, a més de d’estar recolzats per una universitat oberta i de qualitat: els collons...!!. ( fills meus, la URSS ja s’ha desmantellat, l’Stalin es mort, el mur ha caigut i ja no estem a la guerra freda........... obre la teva ment d’una puta vegada!)
10. Que mai ens queda oli i em de fregir amb la merda d’oli de la fregidora reutilitzat 124 vegades!
11. Dels repartidors de publicitat d’acadèmies davant de la uni.... (collons, deixa-m’ho intentar joder!... no cal que em recordis cada dia que vaig peix!...... Ja ho sé! Xd)
12. Del muermo de dependenta del SUMA.
13. De les putes obres a Comte Urgell que no s’acaben mai!
14. Del metro quan va a rebentar i hi ha gent que se’t queixa si el toques una mica amb l’estrebada de l’arrencada quan tu, tot putejat, no t’has pogut agafar a una barana i ell/ella sí..... i et mira am aquella cara de gilipolles.... (què vols que faci malaputa!)
15. Del sabó de rentar plats barat.... confirmat: és millor el Fairy!.
16. Insisteixo: de l’Espartac Peran... (siii Xavi.... avui estem a Sort!!!.. ajjaj però jo no en tinc tanta de sort, quee haig de treballar..... aaajajjajajjajajjaajjaajjajjajajaejjejjejejjeee: Fill de puta!).
17.Dels “nuggets” de pollo del DIA... que foten cagar (son mes bons els de La Sirena: Fanàtics del Congelat!!).
18. Del monopoli publicitari a la tele d’anuncis de colònies amb la musiqueta i després l’accent tot francès : “eau de toilette”, du paggís (París)....(que et penses que seràs mes guay.... doncs no, amb allò fotràs pudor!!!)
19. De la portera que ara ja no ens crida mai l’ascensor......... (ké passa ke som uns estudiants de merda ke ens mereixem més merda.... bé, tu ets portera, ...res més.)
20. Del temps... (un dia t’emportes l’abric i fot calor... l’altre deixes l’abric i ni en rafel!!).
21. D’en Cadod Duvida que do sap padlà.... (aprèn a dir la puta “erra” d’una vegada, joder!!.)
22. Dels veins de dalt que de tant en tant et foten una fritanga de “pescao” que fa més pudor que el sobaco d’en Camacho!!
23. D’en J.C. administrador del pis que és un fill de puta.... siiii tuu, fill de la gran putaa! xD
24. De les paelles que tenim... que s’hi enganxa tota la merda que us podeu imaginar i més!
25. D’aquesta historieta que s’ha anat acabant!......................(què passa, que no coneixeu Manel o què?... doncs a veure si ho comencem a escoltar d’una santa vegada!!)

Ei gent, no tinc la Grip A i no he begut ni fumat res.

En Marc avui a la facultat prop dels antibolonya

Marc 2010 PPA!

2009-11-12T00:22:00.004+01:00

He decidit presentar-me a les eleccions de l’any que ve al Parlament. Aquí teniu un decàleg de propostes de la pre-campanya que avui començo. El partit es dirà PPA (partit del putu amisme).

1. Declaració d’independència del Principat de Catalunya. Balears i País Valencià continuaran essent africanes.

2. El català única llengua oficial. Es perseguirà a la gent que parli castellà i enviarem a l’exili a la gent que abans deia que es perseguia.

3. Eliminació de l’impost de successions, rebaixes d’impostos als rics i nacionalització dels sous dels votants d’ICV.

4. Expulsió de la Guardia Civil i de l’exèrcit espanyol. Els Mossos d’Esquadra patrullaran amb cavall. Creació d’un exercit català que tindrà com a primera missió controlar l’arribada d’ajuda humanitària a Extremadura.

5. Redacció d’una nova llei electoral que farà que l’àrea metropolitana de Barcelona es quedi amb una minsa representació al Parlament. Menys a Sant Cugat.

6. L’empresa privada serà qui controli les universitats. Enviarem d’Erasmus als mars de Somàlia els antibolonya.

7. Els homosexuals es podran rebentar el forat que vulguin lliurement però no podran adoptar.

8. Deixarem dopar-se a tots els ciclistes de la Volta Catalunya perquè puguem veure unes ascensions bèsties a les nostres muntanyes.

9. En Pichi Alonso mai més no tornarà a comentar el futbol a la televisió.

10. Suprimirem el programa Hattrick Espanyol.

Els delinqüents solen ser espanyols

2009-11-10T09:18:00.002+01:00

Tocava jugar contra l’Sporting Xarop, un equip de mitja taula que sabia perfectament que nosaltres, fins el moment, érem l’únic equip que ho havia guanyat tot amb aparent superioritat i érem l’equip més golejador. Les referències que nosaltres teníem d’ells eren que només havien guanyat un partit i que havien empatat i perdut contra dos equips a qui nosaltres havíem guanyat amb molta comoditat.

Com tots els rivals que ens hem anat trobant eren més grans i més forts que nosaltres. Així com a vegades ja només quan veus la fila que fan els contrincants veus clar que allò serà un passeig, avui no feien gens la pinta de ser uns pelacanyes.

Quan amb en Marc hem anat a sacar a l’inici del partit un dels seus ha vist el pegat de l’estelada que portem al cor i ha deixat anar un “mira, jugamos contra la selección catalana”. Jo he pensat “quin xicot tan eixerit i fill de la grandíssim puta alhora”. Les coses han començat molt bé i quan portàvem molt poc, després d’una bona jugada, en Marc ha fet el primer. El seu joc ja des del principi era molt dur i costava fer quatre passes seguits, en Xupi ha rebut molt d’hora i a la primera ja ha saltat. Ells pressionaven a dalt i ho he aprofitat per fer el 2-0 en una jugada de contraatac. Poc després ens han fet el 2-1. L’Ignasi ha fet una falta innecessària un pel dura al mig del camp i nosaltres mateixos li hem recriminat l’acció. El seu joc continuava molt brut, faltes i més faltes que ens impedien tocar-la. En Xupi ha fet el 3-1 en una bona jugada personal. Poc abans del descans en Jaume s’ha empassat un xut ras que ha suposat el 3-2. Cal dir que som l’únic equip de la lliga que no tenim porter fixa, de moment ens hem trobat amb tios que paren prou bé i nosaltres som tots uns aficionats que no tenim ni guants.

Tot el que a la primera part ens havia semblat un joc massa brut, que no dur, a la segona part s’ha multiplicat fins al punt que no hem fet cap més gol. Normalment arribàvem a les mitges parts guanyant de poc i a les segones rematàvem perquè els rivals sempre estaven més baixos de forma física. Avui res de res.

Han aconseguit empatar aviat i a partir d’aquell moment el partit s’ha acabat per nosaltres. No podíem passar de mig camp sense rebre segades al peu, patades a les cames, cops a tot el cos, impossible jugar a futbol. Ells anaven rebent targetes però l’àrbitre no ha tingut cullons de tallar-ho. Amb un parell de contraatacs i de falta ens han fet tres gols. Nosaltres no teníem ganes de res. Desquiciats per les faltes, amb por perquè realment ens podien fer mal, amb un àrbitre que inexplicablement ha tardat moltíssim a expulsar dos jugadors seus, un porter seu molt bo i nosaltres totalment bloquejats no hem fet gaire més, no estavem disfrutant com els altres dies. Però el pitjor de tot és que durant el partit en Xupi i l’Ignasi s’han emportat un cop de puny cada un i jo, per exemple, no he deixat de sentir com un espanyol de merda em repetia “subnormal, a la próxima te reviento” i amenaces de l’estil. La seva pressió a l’àrbitre era acullonant, ho protestaven tot. En un moment de la segona part quan anàvem a llençar un córner estàvem demanant explicacions a aquella colla de porcs i els seu porter m’ha deixat anar un “tios menos quejarse, hay que ser más machistas”. L’analfabet no sabia ni diferenciar entre machos i machistas. L’home, que portava la samarreta de porter de la selecció espanyola, no m’ha entès quan just després he cridat “d’acord, putes dones!”.

Al final del partit i després de recriminar a l’àrbitre que no hagi tingut els cullons de tallar d’arrel allò ni d’expulsar a més jugadors i abans ens hem estat cagant en tot una mica.

Realment és un espectacle molt lamentable i trist. Et fa creure encara menys en l’espècie humana, en la democràcia i en el PSC.

Que quedi clar que continuem líders i que ara tenim més ganes que mai de guanyar. El partit de tornada promet. Els delinqüents solen ser espanyols.

Oda al PSC

2009-11-08T22:13:00.002+01:00

El socialistes catalans

són una colla de farsants,

es fan dir catalanistes

i són uns porcs espanyolistes.

Ho controlen gairebé tot

i s’engreixen com en Titot.

En Montilla és un analfabet

d’anglès ni el nivell PET.

A Girona i Barcelona

no hi ha déu que els tregui de la poltrona,

sovint amb el suport d’esquerra

que no té cullons de donar-l’hi guerra.

Menys en Castells tots un cagats

que al PSOE estan subordinats,

una colla de funcionaris

defensats pels pitjors diaris.

La seva Catalunya social

és una merda penjada d’un pal,

el seu país és l’àrea metropolitana

i això no em dona la puta gana.

Tenen ministres a Madrid

i el imbècils no en treuen profit.

D’aquí un any tot haurà canviat,

haurem recuperat la Generalitat.

Joan Pau Cebrià "Xupi"

2009-11-05T02:59:00.004+01:00

Fa molts molts anys, quan encara eres aquell noi d’un curs menys fill del senyor Cebrià, un dia pel pati la pilota amb la qual jugàvem va anar cap on tu estaves amb no recordo qui i, abans de tornar-me-la, vareu fer quatre tocs entre vosaltres, jo em sembla recordar que et vaig insultar, et devia recordar la teva condició d’endollat oparra. Des d’aquell dia no recordo cap altra vegada que m’hagi emprenyat amb tu.

Abans d’unificar grups ens coneixíem d’aquella vegada de Fàtima i no gaire més. Quan vàrem començar a anar junts eres el hippie, el de la bici, el de la pilota fins i tot quan sortíem de festa o quan ens en anàvem de viatge per Europa. Precisament va ser en aquell viatge, al càmping dels afores d’Amsterdam, on t’he vist enfadat per única vegada; era una tarda que plovia moltíssim i que ens vam quedar tots a la cabana a dormir. Quan ens vàrem despertar tenia un missatge teu al mòbil que deia que havies marxat sol amb bici al centre. La capital quedava a uns 15 quilòmetres i era fosc, plovia i el camí pel mig del bosc fotia mitja por. Quan vas tornar et vam fotre crits i tu et vas cabrejar. L’emprenyada et deuria durar deu minuts a tot estirar.També recordo amb especial nostàlgia aquella vegada que tornant a peu d’un concert de Muskats a Sarrià, quan estàvem caminant per la devesa, vaig agafar un pal prou gros i el vaig tirar cap on tu eres amb tanta mala sort que te’l vaig fotre al cap i casi et quedes tonto. En Jaume, una estona més tard, va tenir la gentilesa de venjar-te i, també sense voler, va xutar una pilota de bàsquet rebentada que hi havia al terra i que em va anar als morros.

I ara has marxat per no tornar, trobarem a faltar el teu somriure. Sempre marxen els millors.

No, és conya, el fiera està viu i ben viu.

Si he fet aquest post és perquè des d’aquí et vull donar les gràcies, i no crec que m’equivoqui si dic que ho faig en nom dels altres també, per ser com ets. (Merda m’havia proposat no dir mai això de gràcies per ser com ets). Encara que sovint desconnectem quan ens parles dels teus partits i entrenaments amb el verges o que quan ens parles de la gent de la teva uni fem veure que els coneixem a tots quan no sabem de qui coi ens parles, ets molt ben parit i ja està. Sempre content, sempre allà quan se’t necessita, un amic fidel. Ja no ets aquell hippie de la pilota, ara ets aquell hippie de la pilota que va amb unes bikkembergs i que sap escoltar-te quan ho necessites. Que sàpigues que mola ser amic teu i, sobretot, veure’t més feliç que mai.

PD: tranquil no et vull demanar calers

PD2: Lina no tinguis gelos, només és un amic.

Jordi Pujol: independència i rock’n’roll

2009-11-03T01:02:00.004+01:00

El President Pujol públicament mai no s’ha declarat independentista català. Això ho sap tothom. Després però parles amb gent que el coneix bé (o això diu) i t’assegura que ho és, que no ho diu en públic però que ho desitja. Jo això no ho dubto. Em jugaria força calers que si ara mateix li diuen que si prem un botó Catalunya serà lliure ell no ho dubtaria.

Llavors alguns ens preguntem per què coi no ho proclama als quatre vents. Les excuses fins fa un temps podien ser més o menys creïbles i acceptables, ara això no toca.

Pujol ha patit com ningú a aquest país el fet de ser català i demanar el que ens pertoca, s’ha deixat sang, suor i llàgrimes intentant fer la famosa pedagogia a la resta de l’estat espanyol i, com admet al segon volum de les memòries, no se n’ha sortit del tot bé.

Que el millor president que ha tingut el país des de l’arribada de la democràcia és una persona orgullosa també és veritat i, després de dècades predicant una cosa, rectificar ara ha de ser complicat. Seria un gest que l’honraria molt, un comiat triomfal. Ho has intentat, com possiblement calia, però ja has vist que a Espanya no hi fotrem res.

Jo vull que el President Pujol digui que el que el país necessita és la llibertat per motius pràctics. M’explico. Fa vint anys l’independentisme era un moviment sobretot juvenil i en certa manera mal vist pel sector més conservador de la societat perquè era considerat un moviment relacionat amb una ideologia massa d’esquerres i fins i tot violenta, a anys llum de la centralitat política.

Els darrers anys el que ha incrementat brutalment és l’independentisme d’americana i corbata, cada dia més empresaris (aquells fills de puta que es juguen el patrimoni i que creen llocs de treball) admeten desacomplexadament que la seva empresa aniria millor si Catalunya gaudís d’un estat propi; tindria una millor xarxa de comunicacions, un port més competitiu, un aeroport del Prat que no hagi de viure a l’ombra de Barajas etcètera. Aquesta massa és importantíssima perquè ha acostat l’independentisme a la centralitat i ha deixat de ser un sentiment monopolitzat per l’esquerra i la gent de sardana i barretina.( Caldria aquí parlar massa extensament d’aquest tema del monopoli de l’independència i la fal·làcia aquesta que les esquerres en són l’origen i merdes d’aquestes, potser un altre dia.)

Tenim ara doncs una societat amb un massa important de joves i treballadors favorable a fotre el putu camp. Ara falta la gent més gran i conservadora, la gent que ha viscut la guerra. I aquí és on entra vostè, admirat President. El dia que es declari independentista tindrem molt de guanyat. Quants avis encara avui voten Jordi Pujol? Quants fan cas al que diu cada vegada que obra la boca? Quanta gent el té com a referent polític? Quanta gent pensa que és el mite vivent més important viu a Catalunya? Quanta gent votaria sí si ell diu que cal votar sí?

Gent que em cau bé i gent que no

2009-10-27T00:14:00.003+01:00

Gent que em cau bé: Miquel Calçada, Peter Griffin, Xavier Sala Martín, Òscar Dalmau, Josep Guardiola, Francesc Macià, Bruce Springsteen, Núria Solé, Gerard Piqué, Jean Sarkozy, Alfons López-Tena, Josep Maria Soler, Roger Saperas, Leónidas I, Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé.

Gent que no em cau bé: Espartac Peran, Josep Cuní, Pau Gasol, Manel Fuentes, Jorge Javier Vázquez, Jordi González, Francisco Franco, Xavier Sardà, Àngel Llacer, Tomás Guasch, Salva Racero, Joan Saura, Osama Bin Laden, David Navarro, Bibiana Ballbé, Alfons Arús, Rosa Diez, Satanàs, Jose Luís Rodríguez Zapatero, Cristiano Ronaldo, Adolf Hitler, Mercedes Milá, Hugo Chávez, Josep Anglada, Alejandro Amenábar, Mahmud Ahmadineyad, Luís Aragonés, Albert Ribera, Josep Maria Álvarez, Belén Esteban, Miguel Bosé, Pedro Zerolo, Fidel Castro, Ségolène Royal, David Meca, Joseph Stalin, Dolors Camats, Javier Bardem, Mireia Canalda, Mariano Rajoy, Santiago Carrillo, Pipi Estrada, Antonio María Rouco Varela, Nacho Vidal i Lucius Malfoy.

Companys, aquell republicà espanyol

2009-10-23T00:01:00.005+02:00

Que Companys és un dels herois nacionals per a la gran majoria d’independentistes és innegable. Jo fins fa pocs anys també el tenia dalt d’un pedestal. Encara em recordo a l’ordinador de casa votant com un posés al president màrtir perquè fora escollit el favorit al programa que feia en Toni Soler (al final crec recordar que va quedar segon només darrera de Jaume I).

Per tots aquells que encara penseu que Companys va ser un heroi, un independentista, un enamorat de Catalunya: La veritat no necessita màrtirs, de l’Enric Vila. Brutal. Si ja el llibre de Pla (El nostre heroi Josep Pla) et fa replantejar moltes coses estic trobant aquest encara molt més contundent. Quatre-centes planes per acabar indignat amb la història. Va morir cridant “per Catalunya” i per això se’l recorda. Quanta gent sap que quan estava a l’ajuntament de Barcelona, per prendre el pel a Carrasco i Formiguera, es posava davant seu i no el deixava passar fins que digués “viva España”. Doncs d’anècdotes així a grapats al llibre. Fets anecdòtics molt reveladors però sobretot un rigorós repàs a la vida del President Companys que demostra una clara preferència per la causa republicana i obrera abans que la llibertat de la nació catalana.

Aquí teniu dos petits fragments del llibre (pàgines 274 i 275):

“El poble mitificat per Companys és la immigració analfabeta i quatre partits minoritaris que amb la borratxera revolucionaria es van engreixant d’arribistes, inconscients i delinqüents. El tronc central del país, el que ha modernitzat i tirat endavant Catalunya treballant com una formigueta; el gris, poruc i tímid senyor Esteve que ha votat ERC o la Lliga i que s’està a casa atemorit mirant el carrer des de la finestra, pendent dels registres i dels incontrolats, només és una víctima innocent que cal protegir per rebaixar el preu de la utopia tant com sigui possible.”

"Els nous amos del país (anarquistes) odien tant el país i els valors que representa com els falangistes. La bandera roja i negra de la FAI és igual que la de la Falange i la seva ètica de les pistoles és la mateixa. Fins i tot comparteixen llibre de capçalera: Técnica del golpe de estado, de l'Italià Curcio Malaparte. No creuen en eleccions i s'estimen per igual la cultura catalana.
García Oliver, que és de Reus, sempre parla en castellà porque es la lengua oficial del estado (un anarquista!). És amb aquesta llengua que crida per Radio barcelona: Matad, destruid, incendiad o ¿Que importa que las iglesias sean monumentos de arte? El buen miliciano no se detendrá ante ellos. Hay que destruir la Iglesia."

Maradroga

2009-10-22T00:02:00.001+02:00

La foca aquesta diu ara que en Messi ha d’explotar. Ho diu precisament ell, l’home viu amb més possibilitats de fotre un pet com un aglà, i si no busqueu-li el coll.

El 10 del Barça és el millor jugador del món i si amb Argentina no acaba de jugar com ho fa a Catalunya serà per algun motiu concret. Potser hi té a veure que el seu seleccionador sigui un tio que era un futbolista genial però que no hi entén de futbol, i ho ha demostrat des que el van fer seleccionador; ha convocat uns 70 jugadors diferents i encara ningú no sap com vol que jugui l’equip.

El més preocupant de tot això és que la majoria dels seguidors de l’albiceleste sembla que estan al costat del mal educat exdrogoadicte. L’idolatració que té la població argentina a la figura de Maradona és més o menys comprensible, els va portar a dalt de tot. Però haurien d’entendre que el millor que podria fer la foca és quedar-se a casa cuidant el fill que la seva filla ha tingut amb l’Aguero. O quedar-se a casa esnifant qualsevol cosa.

Programació Fires de Sant Narcís 2009

2009-10-21T10:46:00.003+02:00

Divendres 23
Miquel del Roig (comença a cansar ja)

Dissabte 24
Els Pets (si no estan constipats) i Mesclat (si no els hi han aplicat la llei antiterrorista, Titot comunista)

Diumenge 25
Res

Dilluns 26
Caca

Dimarts 27
Merda

Dimecres 28
Els guitarres, baix i bateria dels Lax'n'busto acompanyats d'un tal Salvador.

Dijous 29
Guanyadors Into'08 en altres llengües. Algú s'ho perdrà!?

Divendres 30
Nit radicalíssima amb els pillats de KOP i Habeas Corpus.

Dissabte 31
Els mundialment coneguts Le Peuple de l'Herbe i Dub Inc.

Etiòpia (XIV)

2009-10-16T17:08:00.004+02:00

3 d’agost
Em desperto aviat i vaig a l’Oslo a comprar una mica de coca per esmorzar i ens la mengem a l’hotel. Avui últim dia que anem al centre a treballar. Per variar una mica la Lina i l’Eli van amb les nenes discapacitades, en Jaume i en Rafel amb en BBA a fer gasses i L’Ignasi i jo a l’orfenat.

Dinem patates fregides, entrepans de tonyina i sucs de pinya i aprofitem el temps que ens queda fins que podem tornar a la tarda per visitar la universitat. Ens hem fet fotos divertides amb alguns estudiants que es graduaven. Abans de tornar a entrar comprem galetes pels nens de l’orfenat.

A les tres en punt tal com havíem quedat amb el mestre entrem a la classe per passar una última tarda especial amb els nens. Cantem l’himne del barça i d’altres cançons i els hi repartim galetes i després xiclets de maduixa. El seu agraiment és tal que et fa sentir incòmode, són una passada. Passades les cinc marxem, demà tornarem però avui tot ja sona a comiat.

Arribem a l’hotel i ens fem les maletes. Cap a les set anem a sopar al Churchill, després de sopar ens acomiadem del cuiner i de les cambreres i ens fem una foto amb ells.

L’Ignasi i en Jaume van a pendre algo amb en Girafota (un rastafari) i aquest els porta a un bar ple de prostitutes. Els altres anem al bar de l’hotel i prenem llet amb cacao i vodka amb mirinda. Abans d’anar a dormir preparem tots el mural que demà portarem a l’orfenat.

4 d’agost
Hi ha nervis, avui marxem. Ens dutxem i acabem de tancar maletes. Fem uns sucs de pinya, avui massa aigualits, i provem uns pastissets a l’Oslo. Deixem les motxiles a la recepció del Taitú i marxem cap al centre a acomiadar-nos. Molt emocinats ens acomiades primer de la gent del centre: els nens i nenes discapacitats i l’Abebe especialment. Després a l’orfenat, costa molt marxar. Ens n’anem amb el convenciment que no hem estat uns voluntaris més, que alguns d’aquells nens ens recordarà un bon temps.

Abans de tornar a l’hotel fem l’últim makiato al Moni Cafe. Mengem algo a l’hotel, comprem els últims records i passem fotos als pen drives. Avui tirem la casa per la finestra i fem un contracte de 50 birr per anar fins el Friendship de Bole. Últim sopar. Quan sortim comencem a caminar cap a l’aeroport, sabem cap a quina direcció està però no sabem exactament si queda gaire lluny. Al final fem un contracte de 20 birr quan només estàvem a 300 metres.

A l’aeroport esperem, facturem, passem controls i, amb retard, embarquem, són gairebé les dues de la nit.

5 d’agost
A les tres de la matinada ens porten unes safates amb una mica d’esmorzar: truita, panets, melmelada de cirera, mantega, formatge i un tros de pastisset. A la pantalla una peli turca de merda, intentarem dormir una mica.

Cap a les sis ens hem començat a despertar i quan passaven pocs minuts de les set hem tocat terra turc. Ara toca esperar unes quantes hores a l’aeroport d’Istanbul. Ens acomodem com podem en uns bancs, juguem a cartes i dinem al Burger King.

Una mica abans de les dues embarquem. A l’avió ens serveixen rice with beef per dinar i després prenem un te. A les 16.29 hora catalana toquem terra català. Això s’ha acabat.

Etiòpia (XIII)

2009-10-13T11:11:00.008+02:00

31 de juliol
Mentre l’Eli, la Lina, en Jaume i en Rafel passen el matí amb les nenes discapacitades i els nens de l’orfenat l’Ignasi i jo anem a la Leghar Station a preguntar pels autocars que van a Shashemene, demà volem anar-hi. Abans de tornar a l’hotel i retrobar-nos amb els altres quatre comprem pa de motlle, pernil dolç i formatge a un supermercat molt occidental. A Etiòpia els supermercats occidentals poden arribar a ser més cars que els d’aquí Catalunya.

Després de dinar uns quants sandvitxos en Jaume i l’Ignasi tornen al Sheraton a treure més diners i els altres anem a l’orfenat. Avui a la tarda els nens i nenes han estat fins tard fen classe i hem pogut estar poca estona amb ells.

A les 5 hem quedat tots a la porta del centre, d’allà marxem cap a Mercatto fent un contracte de 25 birr. Allà comprem banderes nacionals i en Rafel es compra també una manta. De l’immens mercat marxem directament cap a Bole per sopar al restaurant New York. Ens l’ha recomanat en Txema, un dels voluntaris de Madrid. Les pizzes prometien molt i ens han decepcionat, el peix pel que diuen acceptable, la carbonara genial i per postres unes copes de gelats i macedònia sublims.

Tornem al Taitú i anem d’hora a dormir; estem cansats i demà toca matinar.

1 d’agost
Ahir vam decidir que a dos quarts de sis tothom hauria d’estar llest per marxar. A dos quarts en punt en Rafel ha dit que ja estava però que havia d’anar al lavabo. “Llavors no estàs, no?”, “Sí, sí que estic però he d’anar al lavabo”. Ens passem una bona estona discutint sobre si allò era estar o no ho era de camí cap a la parada de furgonetes. Acordem amb dos nois que ens portin a l’estació de Leghar per 30 birr. D’allà surten molts busos cap a Shashemene però no hi ha horaris, surten quan estan plens. Paguem 33 birr cada un i a tres quarts de set l’autocar inicia el viatge cap al sud del país. Shashemene seria un poblet sense cap atractiu si no fos perquè el moviment rastafari mundial és originari d’allà, ens n’han dit moltes coses i volem anar a veure com és allò. Fem una aturada per descansar quan només falten uns 70 quilòmetres per arribar. A les 12 en punt arribem. Sortint de l’estació agafem dos moto-taxis que ens porten fins a la zona rasta. Entrem al seu centre i ens trobem un grup de vells fumetes d’aquets quan han estudiant a la universitat de la vida. En destaca un que va d’expert en política europea. Conversem una estona amb ells, donem un volt pels afores i la veritat és que ens decepciona força. Després tornem al centre i prenem unes Sant Georges, hamburgueses i peix amb pa.

A les dues tornem a l’estació i després d’una discussió entre alguns conductors que ens volien portar acabem dins un autocar més petit que el de l’anada. No sortim fins a quarts de quatre quan s’omple el bus. El trajecte es fa interminable: la policia ens para constantment per registrar el vehicle i ens trobem amb un trànsit brutal els últims quilòmetres. Passats dos quarts de nou arribem a Addis, d’allà a l’hotel on sopem massa picant.

2 d’agost

Dormim fins tard i descansem a les habitacions. Cap a les onze hem anat a l’Oslo a prendre un tall de coca amb una mica de suc o cafè. Tornem a l’hotel. Quan para de ploure sortim per Piassa a mirar botigues. Comprem fruita i comença a caure un d’aquell xàfecs que fan afició, esperem sota uns tendals que pari però no para, arribem a l’hotel xops com ànecs.

Mentre mengem quelcom al bar del Taitú veiem uns minuts del LA Galaxy – Barça en diferit.

A la tarda en Jaume i l’Ignasi van a visitar el mausoleu, la catedral Kiddist Selaise i el monument comunista. Els altres preferim quedar-nos.

Sopem tots al Churchill i bo com sempre.

Shashemene Land Grant

L'autocar de tornada

El monument comunista

Puta Espanya

2009-10-12T14:44:00.002+02:00

Etiòpia (XII)

2009-10-09T18:26:00.004+02:00

28 de juliol
Esmorzem amb la Lina I l’Eli unes torrades a l’hotel. En Rafel es queda amb l’Ignasi i els altres quatre marxem cap al centre de la Mare Teresa. Noies amb nenes discapacitades i nois a l’orfenat. Tornem i l’Ignasi ja està gairebé recuperat. A la tarda en Rafel es torna a quedar amb ell i els altres anem tots a l’orfenat. Passem la tarda estenent roba i donant de menjar, plou molt i acabem marxant aviat. Al Taitú en Jaume i jo discutim durant més d’una hora sobre el fitxatge de l’Ibrahimovic, els altres escolten, se’n cansen, a vegades diuen alguna cosa…Anem al Friendship de Bole a sopar i tornem aviat. Tertúlia a la 219 i en Rafel amb fort mal de panxa.

29 de juliol
A l’Oslo bar esmorzem sucs, cafès, donuts i croissants dolents. Avui tots anem a treballar. Eli i Lina amb les nenes, Ignasi i Jaume fent gasses amb en BBA i en Rafel i un servidor a l’orfenat. Coneixem tres voluntaris de Madrid que també estan al Taitú i tornem amb ells i l’Isa i en Beto. Dinem macarrons, patates i croquetes a l’hotel i descansem una estona, aprofitem també per canviar euros i dolars per birr.

A la tarda anem tots sis a l’orfenat i el professor que hi treballa, que cada dia ens té més estima, ens convida a entrar a la classe. No sé qui està més content de poder veure’ls allà si ells o nosaltres, el cas és que passem una de les millors tardes; ens canten cançons, juguem amb ells i per acabar-ho d’arrodonir ens canten l’himne del barça que durant tants dies els hi hem ensenyat. De pell de gallina.

Quan tornàvem a l’hotel l’Ignasi s’ha posat pàl·lid,una petita recaiguda. S’ha medicat i ha millorat, encara necessitaria estar en repòs uns dies però és una jugada haver de passar-se al llit els últims dies.

A les 20.10 ens trobem a la porta del Taitú amb l’amic Abebe, en BBA. L’hem convidat a sopar i així podem passar amb ell una estona fora del centre i poder parlar amb més calma. Sopem al Churchill i parlem de la situació del país, de projectes i d’altres coses. Al final li regalem una samarreta del Barça a canvi que cremi la que té del Madrid.

El zic-zac-zuc ha decidit que en Jaume i el seu cosí Rafel s’hauran de quedar a aguantar el pelicasso del rastas de la porta. Avui, però, no hi eren.

Primer dia que hem fet tres àpats!

30 de juliol
A les 9 arribem al centre. Ens distribuïm igual que ahir al matí. Cal destacar que en BBA avui porta la samarreta del barça amb orgull, ho sent.

Sortint fem un contracte de 40 birr i anem al Sheraton a treure diners. Al mateix hotel de luxe ens trobem amb una pastisseria que fa una pinta brutal. Preguntem preus i, tot i no ser preus etíops, són molt i molt acceptables. Acabem dinant tots pastes de crema amb fruita, croissants BONS, entrepans BONS... brutalíssim.

Tornem a l’hotel. Plou molt i l’Ignasi té mal de coll. Decidim no anar a treballar a la tarda i quedar-nos. Quan para una mica anem a mirar botigues i a comprar records. A la millor botiga de la zona ens trobem amb una dependenta que, ignorant que a cada producte hi ha una etiqueta amb el preu i que per tant sabem el preu real, ens apuja el preu de tot el que ens interessa. Ens indignem i discutim, és una mala puta cabrona. Al final canvia la seva actitud i ens acaba regalant braçalets i tot. Ens hi deixem força birr, sobretot amb la girafa que ens hem comprat amb en Jaume pel pis de Barcelona.

Descansem una estona a les habitacions i tornem a sopar al Churchill; cada dia fa més mandra anar fins a Bole i la veritat és que aquí hi sopem igual de bé o millor.

Abans d’anar a dormir fem una cervesa a l’hotel.

Quan m’he posat el llit les potes han cedit i m’he fotut un pinyo de campionat, no m’ha passat res. He baixat a recepció a veure què hi podíem fer. M’han dit que avui dormi al terra que demà ja ho solucionaran.

Ha pagat el Barça massa per l'Ibra?

En BBA amb la samarreta

El meu llit trencat

Etiòpia (XI)

2009-10-07T18:32:00.003+02:00

26 de juliol
L’alarma sona a les 6. Carreguem motxilles al cotxe i marxem de Bahar Dar per tornar cap a la capital, Addis Abeba. Plou molt i hi ha força boira però això no impedeix que avancem sense massa dificultats; en Joel és un conductor experimentat. A quarts d’onze parem a fer un esmorzar – dinar a base de torrades amb oli, sal, mantega i melmelada, molt bons els sucs de taronja. Ens posem en camí de nou i ja només parem una vegada més abans d’arribar a Addis. La parada la fem per observar el riu que acabem de creuar i veure el contrast entre el pont vell construït pels italians i el nou que han fet els japonesos. Una mica abans de les quatre ja som al Taitú Hotel.

Temps per descansar, llegir, dutxar-se, rentar roba i anar al ciber a passar fotos als pen drives. L’Ignasi continua amb mal de panxa i febre (38.4) i s’està al llit. Sopem al mirador Churchill i en tornar a l’hotel felicitem a les annes i quims.

27 de juliol
Ahir vàrem anar a dormir molt aviat i avui a les set alguns ja estàvem en peu. En Jaume es queda amb l’Ignasi a l’hotel i els altres anem al centre. La Lina i l’Eli van amb les nenes discapacitades i amb en Rafel anem a l’orfenat. Quan ja feia una estona que estàvem per allà he vist que em faltava un nen, en Belano. He preguntat a l’Abraham (amic íntim seu i nen amb qui ens tenim una idolatració recíproca) i m’ha senyalat el cel. M’he cagat. No podia ser. He preguntat a d’altres nens i tots em feien el mateix gest i em deien alguna cosa que no aconseguia entendre. Quan ja no podia més he anat a una de les noies que treballa allà i he preguntat per ell. Resulta que a en Belano l’ha adoptat una família espanyola i que el que em deien els nens és que ha marxat volant, amb avió. M’ha envaït un sentiment d’alleugament i de satisfacció per la sort que havia tingut aquell nen d’uns nou anys, però també m’ha sabut greu no haver-me’n acomiadat i sobretot m’ha fet pena per l’Abraham que es queda sense aquell amic amb qui corria darrera de qualsevol pilota, aquell nen amb qui jugava a barallar-se i amb qui sempre acabava al terra abrasat i fent el boig per després tornar-se a aixecar i perseguir-se i no parar. Si l’Abraham era abans d’això el meu protegit des d’aquell dia encara ho és més.

Hem conegut a l’orfenat una parella de voluntaris barcelonins. L’Alberto (puta o final) i l’Isabel (com la tonyina). Són molt bona gent tot i que ella és la clàssica persona a qui cridaries a ple pulmó desperta cullons! I ell explica massa acudits dolents i això em suposa el problema de fer veure que em descullono amb ell quan en realitat la majoria no m’han fet puta gràcia. La frase cèlebre d’ella és: “el meu xicot està tant boig que quan va a treballar amb cotxe escolta acudits de l’Eugenio”. Són uns espanyols, això sí que ho tenen.

L’Isa i en Beto estan també al Taitú i tornem amb ells. Ells estan a l’edifici on hi ha les habitacions bones, paguen gairebé el triple que nosaltres per nit. Que quedi clar que de tirats no ens guanya ningú!

L’Ignasi continua igual. Dinem a l’hotel torrades amb oli i sal, unes pilotilles dolentes i picants i unes sopes molt soses. Hem descobert que al Taitú hi ha on menjar més de 20 dies després d’arribar, i perquè ens ho han dit els amics de la capital que consideren que la seva capital és Madrid.

A la tarda aquells van a l’orfenat i jo em quedo amb l’Ignasi. Aprofito per anar al ciber però se’n va la llum, el propietari del lloc m’ha dit que fins demà ja no hi haurà electricitat. Sortosament la majoria d’hotels tenen generadors.

Ens trobem tots de nou a l’hotel, el malalt comença a mostrar símptomes de recuperació. Descansem una estona i anem a sopar a un dels restaurants habituals de la zona. La cambrera no ens fa cas i la bolonyesa és extremadament picant. Per evitar més dificultats gàstriques decidim no menjar-nos-la i demanem que ens la posin per emportar. Sortint la regalem a gent del carrer. Abans d’anar a dormir fems uns sucs i unes Sant George’s a l’hotel.

Etiòpia (X)

2009-10-06T12:15:00.012+02:00

24 de juliol
En Jaume s’indigna amb en Rafel quan a dos quarts menys cinc de nou el pressiona perquè encara no està quan en realitat no havíem quedat fins a dos quarts en punt.

Estat dels malalts:

Rafel: ha passat una mala nit però està millor. Mal de panxa i caga amb freqüència.

Ignasi: té mal de panxa, pel que sembla és comèdia...

Lina: totalment recuperada.

Fem una tirada llarga de cotxe enmig d’un mar de boira que no ens permet veure res que no estigui a escassos metres del tot-terreny. Parem a dinar en un lloc que tindrà l’honor de convertir-se en el “restaurant” on farem el pitjor àpat de tot el mes: espaguetis extremadament pastats i amb sorra acompanyats d’una salsa de tomàquet que trobaria picant un mexicà. A destacar la cabra que es passejava per la cuina i que de tant en tant ens venia a visitar a nosaltres.

Un parell d’hores més de cotxe i ens plantem a Bahar Dar. Passarem les nits de divendres i dissabte a un hotel que dona al llac Tana. Dues habitacions triples, en Rafel dormirà amb les fèmines perquè ha tret el misto petit.

Ens instal·lem i anem a voltar per la ciutat. Bahar Dar destaca perquè tot i la pobresa de la gent que hi viu és una ciutat que es nota que està més cuidada que d’altres com Lalibela o la mateixa Addis. Aprofitem per comprar alguns records i sopem al restaurant d’un hotel que fa molt bona pinta. No hi ha llum i això ens obliga a demanar a tots arròs amb tonyina. Alguns no han tornat a menjar rice with tuna des d’aquell dia. A mig sopar torna la llum i aprofitem per demanar bistecs amb patates.

Tornem a l’hotel i prenem uns refrescs a l’aire lliure prèvia impregnació corporal de repel·lent de mosquits.

25 de juliol
A les set del matí sona el despertador i mitja hora més tard ja som al Patrol camí de les cascades que visitarem.

Estat dels malalts:

Ignasi: ha passat molt mala nit amb atac de boca-seca-man inclòs. Fort mal de panxa i quan va al bany no saps si està pixant o cagant.

Rafel: rep l’alta mèdica i podrà jugar contra el Recre.

En arribar paguem 5 birr cada un (preu d’estudiant estranger) i ens recomanen/obliguen a contractar el bo d’en Yayu, un simpàtic guia. Per arribar a les cascades abans cal fer una petita caminada per un indret molt bonic que, per culpa de les fortes pluges de la nit anterior, ens trobem molt enfangat. La pluja que primer ens va semblar una mala jugada resulta ser un cop de sort donat que gràcies a aquella aigua les cascades van molt més plenes i les vistes són encara més espectaculars.

(Cal destacar que l’Ignasi, tot i trobar-se realment malament, va aguantar l’excursió sense defallir i va permetre així el correcte desenvolupament de les activitats previstes per aquell matí de juliol. Gràcies Ignasi!)

A tres quarts d’onze ja som tots de nou a l’hotel. En Jaume es queda amb l’Ignasi que necessita descansar i els altres anem a voltar una mica. Comprem mentos, mars i xiclets tirats de preu i dinem al Friendship (que no té res a veure amb el Friendship d’Addis). Molt bo, molt ràpid i barat (és a dir, barat en un lloc barat).

A la una del migdia embarquem tots sis a una petita barca motoritzada acompanyats d’una entranyable parella d’homosexuals francesos, d’un americà que treballa per una ONG (que vista l’amistat que neix amb els amics gavatxos no podem descartar que aquella nit es compleixi allò de on n’hi caben dos ni caben tres) i del pilot.

El llac Tana és bestialment gros, fa uns 80 quilòmetres de llarg per 60 d’ample. Al mig d’aquest immens llac hi ha desenes de petites illes. Nosaltres visitem la punta d’una península i dues petites illes.

Quan tornem l’Ignasi continua igual de malament que tot el dia i cap a les sis està a 38.7.

La Lina, l’Eli, en Rafel en Jaume i jo anem a sopar al Friendship i tornem aviat perquè l’Ignasi s’ha quedat sol. En Jaume i el malalt es posen a dormir i els altres 4 anem a la terrassa a fer una cervesa i passem l’estona jugant amb una espelma que ens han posat a la taula i que és l’única cosa que ens permet veure-hi. Tornem a estar sense llum.

De camí cap a les cascades

Jo seguint atentament les explicacions d'en Yayu

Les cascades

El llac Tana i la barca

Visites a les illes

Entrevista

2009-10-02T10:34:00.006+02:00

Avui tenim el plaer de compartir uns minuts amb el putu amo Marc Cassany. No és casualitat que hagi decidit concedir a aquest bloc una de les poques entrevistes que accepta cada any, mai no ha amagat la seva admiració pels seus continguts i per mi, el seu autor.

El Fons Monetari Internacional deia ahir que la resseció pararà el 2010 a tots els països rics menys a l’estat espanyol. Què creus que hauríem de fer per pujar al carro d’Alemanya, França, Estats Units i companyia?
Matar en Zapatero i instaurar una dictadura temporal amb Xavier Sala i Martín al capdavant.

A Catalunya mentrestant el President Montilla no està del tot d’acord amb la pujada d’impostos que promou Zapatero i sembla que aposti per unes receptes més liberals.
En Montilla és un xarnego espanyol, un colonitzador, un funcionari. Cal fer-lo fora de la Generalitat quan abans millor.

Pel que fa al món catalanista i sobiranista sembla que en els propers comicis els vots se’ls hauran de repartir entre CiU, ERC i Reagrupament.
Home no, si et sembla els independentistes votaran Ciudadanos. Seràs imbècil!

Com valores el canvi de lideratge a Iniciativa amb el relleu de Joan Herrera que substituirà a Joan Saura?
Pets per merda. Aquets matats comunistoides amb un percentatge de vots petitíssim controlen Interior. Els putus antisistema controlen els Mossos.
Si mai tinc prous diners compraré tots els locals que té ICV arreu del país i hi instal·laré petites centrals nuclears.

Abans parlaves de Sala i Martín, membre de la junta del Barça. Com preveus la temporada vistes les incorporacions del Madrid de Florentino Pérez.
Està clar que la lliga serà cosa de dos. El Madrid no fa un bon futbol però guanya sense dificultats. L’equip d’en Guardiola fa el millor futbol del món i també guanya. Els derbis aquesta temporada poden ser més importants que mai.
Pel que fa a Europa fer pronòstics és massa complicat donat que per guanyar cal tenir aquella punta de sort.

Aquesta tarda el COI farà oficial quina ciutat organitzarà els Jocs Olímpics de 2016. Tens alguna preferència?
Que Madrid no guanyi, vull que facin el ridicul. Vull veure les cares tristes de decepció de tota la comitiva de subnormals que s’ha desplaçat a Copenhague.

I ja per acabar, que n’opines del nou programa de TV3 Divendres?
Que fa cagar. Que en Xavi Coral estava molt bé al telenoticies, que les seves bromes no foten puta gràcia, que les seves conyes de quan tenia cabell ja cansen. L’Espartac em queia bé quan era l’home del trànsit, al bocamoll ja va començar a tocar-me les pilotes i ara ja s’ha superat.

Etiòpia (IX)

2009-09-28T12:46:00.008+02:00

22 de juliol
Ens llevem a les 8 i esmorzem una coca-cola. La Lina no es troba gens bé. Avui tenim previst visitar les onze esglésies esculpides sota terra que hi ha a Lalibela. Quan dic sota terra em refereixo que les feren foradant la roca avall; així era impossible que els musulmans invasors les veiessin des de lluny. El preu per visitar els onze temples dividits en tres grups és de 300 birr/persona i en Joel ens porta un amic seu que ens farà de guia pel mòdic preu de 200 birr.

Quan tot just començàvem a veure la primera església del primer grup la Lina ja no ha pogut més i ha dit que ella tornava a l’hotel. Nosaltres, fent nostre aquell lema dels mosqueters de un per tots i tots per un, hem decidit que tots tornàvem i que ja les visitaríem demà.
Quan la Lina ja jeia al llit més morta que viva ens hem sortejat qui es quedava amb ella aquesta tarda, demà al matí i demà a la tarda. A mi em toca aquesta tarda i a en Rafel i l’Ignasi matí i tarda respectivament de demà. Jo em quedo a l’habitació amb la Lina i els altres quatre van a dinar aviat i marxen a fer una excursió amb mula. He aprofitat un moment que la Lina dormia per sortir a comprar-me una xocolatina per dinar, de tornada m’he trobat uns nois a la porta de l’hotel que m’han donat records per ella i m’han dit que la tenen present en les seves oracions. Arriben els de l’excursió i pel que expliquen ha estat entretingut. Han pujat una muntanya on hi havia un monestir al cim però no hi han entrat.

Els nois anem a donar un volt pel poble, mirem botigues de records, fem una Sant George i una Mirinda i en Jaume regala una estelada.

Sopem pasta i arròs. No hi ha electricitat, funcionem amb espelmes. La Lina lleugerament millor.

23 de juliol
El sol ens desperta molt aviat. La Lina es troba millor però en Rafel té molt mal de panxa. Els altres quatre marxem a visitar el primer grup d’esglésies i l’últim (l’últim és només una sola però és la més bonica i famosa, la de Sant Jordi). La veritat és que són més guapes de fora que de dins. A l’interior de cada una hi ha un guardià de la creu que cada església té.

Tornem aviat, en Rafel està molt xungo: vòmits, pàl·lid, febre... Dinem merda i al cap d’un moment arriba el guia per marxar cap al segon grup. L’Ignasi, que s’havia de quedar amb la Lina, es queda amb en Rafel que està bastant fotut. La Lina, l’Eli en Jaume i jo visitem la resta d’esglesies i escoltem com el guia s’inventa quatre tonteries i ens explica obvietats. Look the church: it’s nice! o Look: one, two, three, four, five... five windows! Al principi ens toca una mica les pilotes que ens hagin colat aquest home però el final ens fa gràcia i tot.

A Lalibela Hotel de nou. En Rafel es troba millor però encara té mal de panxa. Els mateixos quatre de la tarda anem a comprar records i prenem uns refrigeris davant un espectacular paisatge. Quan tornem l’Ignasi està estirat al llit, té alguna dècima i força mal de panxa. Ell i en Rafel no sopen i van a dormir aviat. Els altres mengem carn amb ingera i pa i patates fregides.

Demà al matí toca tornar al cotxe, toca Bahar Dar.

L'església de Sant George i un projecte d'anunci de cervesa

Etiòpia (VIII)

2009-09-21T16:36:00.007+02:00

20 de juliol
Ens aixequem a les 7. A les vuit arriba puntual en Joel, el nostre conductor i guia durant els propers set dies. Carreguem les motxilles al sostre del Patrol i marxem cap al nord. Avui serà un dia de carretera, fins demà no arribem a Lalibela. Quan fa un parell d’hores que circulem per camins i carreteres parem a estirar les cames i a gaudir d’uns paisatges brutals, ens ha sorprès veure uns monos de molt a prop.

A la una del migdia parem a dinar. En Joel ens porta a un lloc on només serveixen carn o ou sobre una base d’ingera. Va bé per començar-nos a mentalitzar que aquesta setmana menjarem poc occidental. A mi el que em preocupa del menjar, més que el gust, que no és gens dolent, són les condicions amb què el fan i la més que probable manca d’higiene. Per entendre’ns, rotllo les cuines de campanya dels antibolonya tancats a la central.

Passegem pel poblet on hem dinat i arribem fins a l’altre punta on en Joel ja ens espera amb el cotxe llest per reprendre la marxa. Ha aprofitat per comprar-nos una bossa de txad. El txad és una droga/estimulant legal que pel que vàrem comprovar es fot tothom. Són unes fulles que s’han de mastegar durant molta estona fins que queden ben triturades, no vàrem acabar d’esbrinar si al final s’han d’empassar o no. El gust és bastant amarg i, almenys nosaltres, no vam notar molt els efectes. Això no treu però que les nenes que s’emborratxen amb redbull puguin agafar l’excitada de la seva vida només d’olorar una fulla.

Avancem al ritme d’Artic Monkys, Manel, La Fuga, Tomeu Penya, Antònia Font, Bob Marley, Extremoduro i AC/DC entre d’altres. Punxem una roda i estem parats mitja horeta, aprofitem per fer quatre fotos i prendre el sol una mica. Quan la roda de recanvi ja està muntada marxem. A la que arribem al primer poble busquem un lloc on ens puguin reparar la roda. Una mica més de cotxe i arribem a Dessé, on farem nit. En Joel ens busca un hotel, ens hi deixa i quedem per demà al matí. Decidim agafar només dues habitacions dobles perquè portem màrfegues i hi ha lloc al terra. L’Ignasi té la sort/desgracia de dormir amb les noies. Anem al “restaurant” de l’hotel a sopar. Ens diuen que no tenen cervesa. Jo demano un sevenup i em diuen que tampoc. Mentre sopàvem espaguetis i peix veig com la cambrera porta una ampolla de sevenup a la taula del costat.

21 de juliol
No hi ha res per esmorzar a l’hotel. Paguem els 240 birr a recepció (preu d’estranger) i marxem cap a Lalibela. Fem alguna parada per anar descansant i gaudint de bons paisatges. Parem a dinar en un restaurant on estem sols en un menjador força gros. A mig dinar entra un home i quan passa pel nostre costat jo dic amb veu alta “aquest tio perd molt d’oli”. Minuts després descobrim que és català. Al putu cul del món hi havia de ser català! Mai no sabré si em va sentir.A les 5 de la tarda arribem al Lalibela Hotel. Tres habitacions dobles al preu de 120 birr la nit cada una. Ens instal·lem i ens dutxem. Sortim a passejar i coneixem alguns autòctons. A les 7 anem a sopar al “restaurant” de l’hotel. Tarden una hora i mitja a portar-nos el sopar.

En Rafel es droga

Etiòpia (VII)

2009-09-15T10:46:00.003+02:00

19 de juliol

Diumenge. Anem a la missa de 9 que fan amb amàric al centre. Sortint anem a buscar la sister Edith perquè ens torni la càmera de fer fotos que ens havien “requisat” fins que marxéssim. Tornarem la setmana que ve però ara la necessitem per fer fotos al nord (de totes maneres l’Eli també portava una càmera). Resulta que en aquell moment no li va bé i ens fa tornar al cap d’una estona. Aprofitem per anar a esmorzar: cafè, suc de pinya i una pasta amb forma de donut. Tornem al centre i passem per infermeria a veure en BBA, li portem una estelada i li dediquem. Ell, emocionat, surt de l’habitació i davant del grup de madrilenyes indignades comença a cridar "Catalunya, Catalunya!" 1-0. Abans de marxar, i gràcies a la gestió del nostre amic infermer, ens tornen la càmera sense massa problemes.

De camí cap a l’hotel comprem galetes i d’altres mariconades pel viatge. Descansem una estona a l’hotel i, empesos pel putu afany multicultural de l’Ignasi, anem a visitar la mesquita en construcció que hi ha a pocs carrers d’on vivim. L’excursió és una mica accidentada; primer perquè durant molta estona no paren de seguir-nos dos pobres nois que van coberts sols amb una manta i que no ens donen massa bon rotllo. La mesquita, pel meu gust, una puta merda. Quan ja tornàvem cap al Taitú hem parat a parlar amb uns policies per preguntar no recordo què. El cas és que un noi s’ha apropat cap a nosaltres dient als agents que era amic nostre. Un poli ens ha preguntat si el coneixíem i, vista la seguretat amb la qual l’Ignasi ha dit que no, li ha fotut una empenta que gairebé el tira a terra. Minuts més tard aquell jove ens ha confessat que “for me friendship is more important than money”. Doncs serem amics.

Abans de tornar a l’hotel fem un entrepà de tonyina al bar que té el millor cambrer d’Addis Abeba. Aquí per ser un bon cambrer has de confondre fred i natural, però sobretot, el que és bàsic, és que quan et diuen “gràcies està bé” has de tornar a recollir totes les begudes que has deixat a la taula, emportar-te-les i portar de nou el mateix però tebi, just com no t’han demanat. La veritat és que ens ha sapigut greu per aquell noi perquè fa el que pot i l’atenció és molt bona, però la veritat és que hem rigut molt.

Passem unes hores fent el gandul a l’hotel abans d’anar al mirador Churchill a sopar. Bon sopar, acabem tips.

És una costant que quan sortim o entrem a l’hotel un grup de joves, que sembla que facin guardia a l’entrada, ens parin per parlar. Els primers dies feia gràcia i tot perquè és una manera de relacionar-te més amb la gent d’allà, però quan comencen a oferir-te maria, demanar-te diners, oferir-se per llogar-te un bus i qualsevol cosa que no confiaries mai a ells, doncs es fa pesat. A més a més que és cada dia unes quantes vegades que hem de parar hi fer el paper durant dos minuts i sovint arribes cansat o surts amb pressa. El cas és que cada dia n’estem més tips d’ells.

Avui, ja sabent que estarien a fora esperant com sempre, ens hem sortejat fent zic-zac-zuc qui es quedaria a parlar amb ells. Ens ha tocat a en Jaume i a mi. Nosaltres lluny de resignar-nos hem decidit que jo faria veure que vaig torrat i que ell m’aguantaria per les espatlles. Evidentment s’han apropat però, quan ja aixecaven la mà per fer la seva salutació street, els hem esquivat al·legant que el meu estat era deprobable. Ha colat.

Ens prenem les pastilles per la malària, fem motxilles i anem a dormir aviat que demà comença el viatge dins del viatge.

Etiòpia (VI)

2009-09-12T01:57:00.010+02:00

16 de juliol
Matí de noies amb nenes discapacitades i nois amb nens discapacitats. Al migdia piquem unes patates fregides i prenem aquell suc de pinya boníssim. Matem el temps fins les tres en una cafeteria i anem cap a l’orfenat. Donem de menjar i juguem un parell d’horetes amb la mainada i, com cada dia, a les cinc toca marxar. De camí cap a la parada de bus ens trobem el grup de madrilenys que vàrem conèixer els primers dies, tornen de fer un viatge pel nord i ens ho pinten tan bé que ens replantegem on anar la setmana que farem turisme. Abans de pujar a l’autocar la Lina ha notat que algú la punxava amb alguna cosa, per sort tot queda en un ensurt. Arribem a l’hotel i aprofitem per descansar un moment. Avui toca tornar a Bole a sopar al Friendship, només fem un àpat seriós al dia i cal fer-lo bé! Sopem i tornem. Divagant sobre banalitats a les mítiques escales en Jaume es carrega un altre tros de fusta. Abans d’anar a dormir escrivim postals pels familiars i amics.

17 de juliol
La Lina, l’Eli, en Jaume i jo anem al centre: nenes discapacitades i orfenat. L’Ignasi i en Rafel van a treure diners al caixer del Sheraton, a canviar euros per birr, a tirar les postals i a l’oficina de turisme per començar a preparar el viatge que farem la tercera setmana.Ens reunim tots a l’hora de dinar a l’hotel. Decidim que viatjarem pel nord. A la tarda en Rafel i l’Ignasi van a l’orfenat i els altres quatre anem a Bole en busca de l’agència de viatges que ens ha recomanat l’oficina de turisme. Tot i caminar i preguntar molt no som capaços de trobar-la. Preguntem a un taxista que no sap on és però que no dubta a trucar al número de telèfon que tenim des del seu mòbil i preguntar exactament la direcció. Després de parlar amb l’agència ens explica com arribar-hi i no ens accepta una petita recompensa, diu que prefereix que donem aquells diners a algú que els pugui necessitar més que ell. Si de l’emoció no ens cau una llàgrima poc ha faltat. El cas és que l’agència ara ja està tancada i quedem per demà al matí.Ens trobem de nou tots a l’hotel i passem una estona llegint, dutxant-nos i rentant roba. Sopem, tornem i bla bla bla.

18 de juliol

Ens llevem i l’Ignasi i en Rafel van a l’orfenat. Els altres anem cap a Bole a buscar l’agència. Quan per fi hi arribem està tancada. Preguntem al vigilant de l’edifici (és com un mini centre comercial) i ens diu que ens esperem al bar que ell trucarà al propietari. Poca estona més tard i quan nosaltres engrapàvem uns deficients entrepans de mortadel·la i formatge i un suc de pinya arriba l’home en qüestió. Vesteix amb un xandall d’aquets horteres de cullons i porta rellotge i cadenes d’or. Al mateix bar planegem com serà el viatge. Lloguem per una setmana un Patrol amb un conductor-guia i farem una ruta pel nord passant primer per Lalibela i després per Bahar Dar. Quedem perquè ens recullin el dilluns a les 8 del matí a l’hotel, fem una paga i senyal i ens acomiadem d’aquell bon home.De camí a l’hotel parem a comprar una mica de fruita per dinar. Dinem tots junts al Taitú i marxem cap a Amiskilo. Prèvia parada al Moni Caffe passem la tarda amb els nens de l’orfenat. Tornem a l’hotel i anem a Bole a sopar.

Etiòpia (V)

2009-09-08T19:03:00.007+02:00

13 de juliol
La Lina i l’Eli passen el matí al pavelló femení i els nois anem a l’orfenat. Allà tenim algun “pique” simpàtic amb un grup d’espanyoles pel fet que no volen admetre que vivim en països diferents (fins i tot continents diferents). Tornem a peu a l’hotel, hem decidit que a la tarda no treballarem així podrem visitar el mercat. Abans d’arribar al Taitú comprem plàtans, pomes i una síndria per dinar. Dinem i descansem una estona. Arribem a Mercatto i comencem a perdre’ns pels seus carrers. A les centenars de paradetes hi trobem absolutament de tot, però l’únic que acabem comprant són dues caixes de xocolatines, una de mars i una de twix. Tornem a l’hotel, deixem les coses i sortim a sopar. Mengem en un restaurant del barri i acabem prou tips tot i que cada dia podem menys amb el picant. De camí cap a l’hotel donem pa als nens del carrer.

14 de juliol
L’Ignasi, com cada matí, ens desperta rebentant la porta a cops de puny. Arribem al centre i ens repartim entre nenes discapacitades, nens discapacitats i orfenat. Al migdia mengem galetes i patates fregides i descobrim que el suc de pinya és boníssim. Juguem una estona a cartes. Anem al Moni Caffe, una cafeteria molt autèntica, i fem un cafè que trobem exquisit.

A la tarda anem tots a l’orfenat. Avui els nens estan més esverats que de costum i quan ens veuen arribar el clima és de revolució. Ens encanta perquè sabem que som els seus preferits; quan ens veuen arribar ja poden estar amb una madrilenya, un polac o un italià que venen corrents cap a nosaltres.

Als centres de la Mare Teresa, per culpa d’algun periodista amb ganes de tocar els collons, està prohibit enregistrar vídeos i fer fotos. Nosaltres tot i saber-ho no volíem marxar sense unes fotos d’aquells nens i nenes. El cas és que dissimuladament i intentant que no ens veiés cap monja ni cap treballador hem començat a fer fotos. Ens acaben pillant però sortosament la Lina té temps de treure la targeta de memòria i al revisar la màquina no saben trobar cap foto.Tornem amb un bus públic fins a Piassa i busquem l’oficina de turisme però està tancada. Anem a l’hotel a descansar i poc després sortim cap a Bole a sopar. Sopem molt bé, a destacar la sopa de peix.

15 de juliol
Per avui tenim pensat visitar Asco, un poblet a pocs quilòmetres de la capital. Allà hi ha un centre on viuen uns 300 nens i nenes tots amb sida.

De l’hotel anem a Amiskilo on esperem durant molta estona el bus número dinou que ens ha de portar al poblet. Un cop arribem allà caminem una mica i no ens costa trobar el lloc. Ens diuen que per entrar hem d’esperar mitja hora i aprofitem per anar a donar un volt pel poble. Quan entrem quedem al·lucinats. Les condicions en les que viuen aquells pobres nens són radicalment millors que les dels nens discapacitats i orfes de la capital. Dormen, juguen, fan classes i mengen en un entorn gairebé comparable al del primer món. La visita pel centre ens la fan un grup de noies espanyoles que coneixen l’Esteve Bosch (Esteban per elles) de l’any passat. Després de veure tot el complex i de donar menjar a uns nadons, comprem unes pashmines fetes pels nens d’allà.

Tornem cap a Addis Abeba amb un mini bus cutre però autèntic. Fem l’àpat del dia en un lloc prop de l’hotel. Mentre mengem els cambrers seuen davant nostre i es dediquen a mirar-nos.

Apalancats a les escales de fusta del Taitú coneixem la Sue; una hippie canadenca que estudia a Sud-àfrica i que durant les vacances es dedica a viatjar sola pel món. Anem a prendre quelcom amb ella i dos intents de rastafari que sempre ens peliquen a l’entrada de l’hotel. Fem unes Sant George (la cervesa típica d’allà) dins un bar fosc amb música que pel que es veu és molt bona. Quan ja marxàvem el cambrer ens persegueix i ens diu que falten per pagar les cerveses dels dos autòctons. Els hi hem d’acabar pagant perquè diuen que no porten res.

Ens quedem fins tard a les escales de l’hotel fent tertúlia i veiem com la Sue arriba amb un víking, els dos entren a la seva habitació a comentar la jugada.

Etiòpia (IV)

2009-09-07T17:14:00.005+02:00

11 de juliol
Anem tots al centre però quan arribem veiem que està molt ple de voluntaris i decidim anar a l’orfenat. El matí el dediquem a jugar a futbol amb els nens, a cantar i a fer qualsevol cosa amb ells. És dissabte i sortint ens trobem que just davant hi ha un mercat, l’Ignasi aprofita per comprar-se una jaqueta. Per tornar a l’hotel fem un contracte amb una furgo, 20 birr entre tots. Quan estem entrant a l’hotel en Jaume se n’adona que s’ha deixat el mòbil a la van. Truquem i despengen però ja l’hem vist prou. Aprofitem per dutxar-nos (ho fem un dia si un dia no). Anem tots al Hilton a connectar-nos a internet per mirar notes i temes de matriculació pel curs vinent. Sortint de l’hotel en Rafel es salta el protocol i dona unes monedes a un nen. Els altres li recriminem l’acció i ell, prèvia cara d’inici de rallament, es ralla. Anem a peu fins a Bole i dinem en un centre comercial d’allà. Fem un tomb per la zona i l’Ignasi aprofita per fer-se mal al peu. Jo conec a un noi que m’intenta fer creure que es diu Jose i m’explica que és un fan absolut del Barça i especialment d’en Xavi. Anem al Friendship i ens prenem un tub de cervesa de 5 litres i ens partim unes pizzes. Coneixem l’Andwele, un cambrer d’allà amb qui ens farem amics. Cantem el happy birthday to you a la Lina perquè ens sembla bé i per veure la seva reacció. Tornem a l’hotel amb una furgo-bomba que no tira perquè hi anem dinou persones dins. Al arribar ens retirem a les habitacions a dormir.

12 de juliol
Ens llevem per anar a la missa que fan al centre de malalts, tot una experiència. Sortint anem al famós barri de Mercatto on hi ha el segon mercat més gran de l’Àfrica. Però, com ens temíem, al ser diumenge hi ha poca cosa oberta. Ens trobem un home que ens diu que ens vol portar a la seva botiga de records; després de caminar darrera seu uns vint minuts i de malfiar-nos-en cada vegada més arribem a una botiga d’on no ens interessa comprar res. A Mercatto mateix agafem una van fins a Bole i dinem fatal en un restaurant on, a sobre, ens fan esperar molt. Al sortit caminem força estona buscant una furgo que vagi cap al barri de l’hotel però no en trobem cap. Al final hem de fer un contracte de 40 birr amb una furgo que ens portarà a l’hotel. El trajecte comença molt bé quan tots (conductor i ajudant inclòs) cantem l’himne del Barça, després però, comencem a passar per uns carrerons foscos que no ens sonen gens i especulem amb la possibilitat que en menys d’una hora no tinguem ni ronyons ni fetge ni cap òrgan en general. Quan ja respiràvem en sortir del barri xungo punxem roda. Decidim que el millor que podem fer és tornar a peu, igualment paguem els 40 birr que havíem acordat amb ells per no tenir problemes. Després d’una bona caminada arribem a l’hotel i fem la tertúlia de sempre on acabem parlant del i dels de sempre.

Etiòpia (III)

2009-09-06T14:32:00.006+02:00

9 de juliol
Avui és el primer dia que anem tots al centre. Mentre esperàvem que passes una furgoneta que anés a adisamara-amiskilo hem vist com un noi totalment despullat corria darrera un autocar. Vista la reacció de la gent semblava com si allò només ens estranyés a nosaltres. Les noies dediquen el matí a estar amb les nenes discapacitades i els quatre nois portem, amb uns quants voluntaris més, el grup de nens malalts mentals o amb greus problemes físics al zoo. Allà veiem lleons, monos i ànecs entre d’altres. Tot i que el zoo és molt poca cosa és brutal veure com arriben a gaudir els nens de l’experiència.

Les tres hores que ens queden penjades el migdia les dediquem a partir-nos una pizza (deixeu-me insistir una mica en aquest sentit: té de pizza que és rodona), a intentar entrar a la universitat (no ens deixen entrar perquè som blancs... ui ui ui!), a parlar amb dos nens que es dediquen a netejar sabates pel carrer i a jugar amb ells inflant els guants que portem per treballar i, quan ja no sabem què fer, ens asseiem al terra a descansar. La gent que passa per allà ens mira descaradament, ens pregunta si estem bé, si necessitem ajuda. No els quadre que sis nois blancs puguin estar asseguts al terra perquè volen. Si ja és molt estrany veure occidentals en aquest barri encara és més estrany veure’ls d’aquesta forma. Alguns ens demanen el mail, d’altres es fan fotos amb nosaltres, ens donen la mà, un home ens demana que agafem una estona el seu fill petit i, quan veu que ens fem fotos amb ell, ens demana si es pot quedar la càmera per tenir les fotos. Els més originals són uns que ens veure’ns s’acosten rient i fan el gest de tirar-nos una moneda.

A la tarda anem tots sis a l’orfenat. Només d’entrar, i això passarà des del primer dia a l’últim, un grup de nens i nenes ve corrents i se’ns llança als braços. Passem el temps jugant i cantant amb els nens i estenent roba.

Sortint anem al barri ric de la ciutat,Bole. Allà fem el primer àpat digne en un restaurant del centre comercial Friendship, lloc que visitarem en moltes més ocasions.Tornem a l’hotel i comentem la jugada asseguts en unes escales de fusta. L’Ignasi trenca una barana i ara encara ens fa més por seure allà.

10 de juliol
En Jaume i l’Ignasi passen el matí amb els nens discapacitats, l’Eli i la Lina amb les nenes i en Rafel i jo tornem a la infermeria on cada dia ens fem més amics de l’Abebe àlies BBA, l’infermer. Mentre preparàvem gasses arriba un home amb una ferida força esgarrifosa i una de les voluntàries de Madrid al veure’l diu: waw eso debe de doler cantidubidubidad.

Dinem quatre galetes i estem tres hores matant el temps al mateix bar.

Tornem a l’orfenat i comencem a ensenyar als nens l’himne del barça. Cada dia hi ha més idolatració recíproca entre ells i nosaltres.

Al capvespre fem l’àpat del dia a Piassa, el barri on tenim l’hotel, el sopar és picant però acceptable. Sortint fem per primera vegada una cosa que des d’aquell dia farem habitualment; agafem el pa que ens ha sobrat (en mengem poc normalment) i de camí cap a l’hotel el repartim entre els nens i les dones amb nadons. És un gest que no val res perquè estàs donant el que a tu et sobra però sempre ajuda.

Al Taitú tertúlia nocturna com sempre a la 219.

Etiòpia (II)

2009-09-05T21:46:00.007+02:00

7 de juliol
Ens llevem aviat i anem cap al centre de les monges. En Rafel es queda a l’hotel amb en Jaume que continua malalt. Quan arribem a la parada de les furgonetes veiem que és un caos i no som capaços de trobar-ne cap que vagi cap a la direcció on hem d’anar. Decidim agafar un taxi normal. Són com els d’aquí amb la diferència que allà tu dius al conductor on vols anar i llavors heu d’acordar un preu, són bastant més cars que les vans ja que pel mateix trajecte un taxi et cobrarà uns 40 birr (entre els quatre) mentre que en una furgo pagaràs menys d’un birr per persona.

Ens havien dit que fliparíem moltíssim al entrar al centre, nosaltres estàvem cagats. No sé si és perquè ja anàvem molt conscienciats o perquè realment no n’hi havia per tant però el cas és que no va ser molt molt dur. Les monges envien a la Lina i a l’Eli a l’edifici femení a ajudar amb les nenes discapacitades i a l’Ignasi i a mi a preparar gasses en una sala on atenen malalts del carrer. Veiem ferides que ens fan possar la pell de gallina; ens deixa totalment descolocats veure com nens petits amb ferides tan profundes que es veu l'os són capaços de mirar-nos i somriure. A les dotze del migdia toca marxar i ja no ens deixen tornar a entrar fins les tres de la tarda. Anem a un bar prop del centre i dinem la pitjor pizza que he provat mai. Sortint, per fer temps fins que puguem tornar al centre, seiem pel carrer i coneixem uns nens que són uns autèntics fans del karate, uns autèntics cracs. A la tarda fem exactament el mateix que durant el matí. Quan passades les cinc marxàvem cap a l’hotel a la Lina li roben les ulleres de sol; portava la butxaca petita de la motxilla oberta i un pobre desgraciat ha aprofitat per pispar-los-les-hi-o.

De nou a l’hotel expliquem emocionats l’experiència als cosins Fàbrega. En un primer moment els hem volgut espantar i els hi colem que hem netejat leprosos, que hem vist morir molta gent i que hem fet massatges als vellets. Quan en Jaume ja estava trucant a casa plorant dient que volia tornar hem vist que ens havíem passat.

Descansem a l’hotel una estona i cap a les set sortim a sopar. Érem sis però hem estat a punt de ser set perquè la Lina volia portar el novio. (nota: sé que ara mateix aquesta frase pot portar polèmica i estic disposat a donar explicacions a qui m’ho demani). Ens partim una pizza prou bona i unes cheeseburgers dolentes de cullons. Tornem a l’hotel i ens apalanquem a l’habitació 219, xerrem, posem a parir una mica a tothom (menys a tu) i ens n’anem a dormir.

8 de juliol
En Jaume continua amb mal de coll i avui em quedo jo al Taitú amb ell. Els altres quatre van cap al centre de les sisters, fan les mateixes feines que ahir i a la tarda van a l’orfenat que hi ha just davant. Pel que ens expliquen ha estat brutal. Sortint de l’orfenat van al Hilton perquè és dels pocs llocs en tota la ciutat on hi ha una bona connexió a internet i l’Ignasi ha de mirar notes. Això fa que no tornin a l’hotel fins passades les sis de la tarda. En Jaume i jo no hem menjat res en tot el dia. A l’hora de dinar jo havia sortit a veure si trobava alguna cosa comestible però no he tingut sort. M’he sentit com el pare d’en Carles a Charlie i la fàbrica de xocolata. De nou tots a l’hotel sortim a buscar sopar i ens el mengem a l’hotel perquè en Jaume està casi recuperat però patim perquè no recaigui; les previsions del doctor Rafel no són gens esperançadores.

Etiòpia (I)

2009-09-04T17:44:00.009+02:00

5 de juliol
El gran dia. Després de molts mesos esperant ha arribat el dia de marxar cap a Etiòpia. Quedem tots a la nova terminal de l’aeroport de Barcelona, facturem les maletes, ens acomiadem dels pares, fem un últim àpat al McDonalds i, amb una mica de retard, pugem a l’avió que ens durà fins a Istanbul. Després d’un vol molt tranquil arribem a Turquia, allà esperem un parell d’hores i embarquem en el Turkish Ailines que ens durà a Addis Abeba. Aquesta vegada el vol dura unes sis hores i aprofitem per llegir, jugar a cartes, menjar arròs i conèixer un caçador de cocodrils entre d’altres. Arribem passades les 12 de la nit, paguem els visats, recollim les maletes i dormim al mateix aeroport.

6 de juliol

Primer contacte amb la ciutat. El xoc després de sortir de l’aeroport és fort. Ens apropem a la zona on hi ha les furgonetes-taxi i una estampida d’homes s’apropa a nosaltres oferint-nos el seu servei. Aquestes furgonetes són el transport més popular de la capital etíop. A cada vehicle hi ha un conductor i un noi (hi ha des de nens de 10 anys fins a homes que s’apropen als 40) que s’encarrega de cobrar, anunciar el destí de la van i regatejar en cas que el client vulgui anar a un destí que no entra dins la ruta prevista. Hi ha dotze places a cada furgoneta però vam arribar a ser uns 20 en algun viatge. El cas és que ens havien advertit de quin seria el preu normal que hauríem de pagar i gràcies a això el “contract” que vam fer perquè ens portessin al centre d’Addis ens va costar 18 birr i no 200 com intentaven fer-nos pagar.

Baixem a la que veiem que estem en un lloc cèntric i comencem a caminar sense un rumb fix. No tenim un hotel on anar, només tenim una direcció d’un centre de la Mare Teresa però no tenim ni idea d’on pot caure. Decidim anar a l’ambaixada del nostre país però resulta que no en tenim aquí encara. Acabem a l’ambaixada espanyola on ens rep en Jose Eugenio, el cònsol. És el típic pijo de Madrid però bon tio. Ens recomana bars on toquen jazz en directe, diu que ell no ha tingut diarrea (només menja al Hilton i al Sheraton, potser hi ha influït) i ens recomana no pujar a les furgos perquè a vegades han posat alguna bomba “aunque a eso de las bombas ya estamos acostumbrados en España”.

Sortim i comencem a buscar el centre de les monges. La gent pel carrer ens mira, ens assenyala, ens saluda i ens demana menjar. Anar a l’ambaixada ens ha tranquil·litzat tot i que no les tenim totes.

Arribem al centre i ens presenten la sister Edith, ens diu que no hi ha lloc per dormir allà i que si ens sembla ens buscarà un hotel. A mi em treu un pes de sobre perquè no em feia gens de gràcia dormir ens un complex amb 800 malalts de lepra, tuberculosis i sida entre d’altres. Diga’m maniàtic. A part que viure al mateix centre et dona molta menys llibertat de moviments.

La mateixa monja ens negocia un contracte amb una furgoneta per anar fins a l’hotel Taitú. En arribar ens donen tres habitacions dobles al preu de 99 birr la nit cada habitació. En Jaume, que té molt mal de coll per culpa de l’aire condicionat de l’avió dormirà amb l’Ignasi, la Lina i l’Eli compartiran l’habitació 221 i en Rafel tindrà la sort de dormir amb mi.

Un cop instal·lats sortim en busca de menjar i acabem en una pizzeria on no tenen pizzes. Mengem unes hamburgueses horroroses i de tornada cap a l’hotel cau el primer xàfec del viatge. Abans d’anar a dormir sortim fora del Taitú a prendre l’aire i coneixem en TA, però ja el coneixereu més endavant.

(17 birr són 1 euro)

Carta a ses majestats terroristes reis mags d’orient

2009-08-31T01:40:00.006+02:00

Donat que aquest estiu m’he portat molt bé m’agradaria que aquest setembre (sí, setembre) em portéssiu/ em concedíssiu:

1.- 2.000 quilos d’explosius per rebentar tot el putu Tribunal Constitucional, que l’estatut vagi a prendre pel sac i que siguem independents d’una puta vegada.

2.- Que la grip nova mati a tots els imbècils que ens volen fer creure que és un virus molt perillós, a tots els que tenen previst enriquir-se venent les vacunes i els periodistes que hi donen massa importància.

3.- Que tots els cartells on s’anuncien obres promogudes pel govern espanyol, el PlanE, s’uneixin i es converteixin en una bola de metall; que aquesta massa pugi a 10 quilòmetres d’altura i que caigui a una velocitat de 8.000 km/h al mig de la Moncloa.

4.- Que en Cristiano Ronaldo tingui un accident domèstic amb un dòberman i que es quedi estèril i impotent, que la Policia Nacional intercepti 20 quilos de coca al cotxe d’en Benzema i que en Kaka descobreixi la seva vocació de mossèn.

5.- Que la mare d’en Montilla es quedi a l’atur i que hagi d’emigrar a Argentina a buscar feina. Que el petit Pepe i la seva colla s’embarquin en un vaixell cap a sudamèrica en busca de la mare. Que no tornin mai.

6.- Que rebentin tots els cartells que hi ha a Girona que promocionen la nova sèrie de Jonas brothers.

7.- Que cada any més NOIS i NOIES vinguin al camp de treball i que els altres es mengin els mocs.

Estiu

2009-08-28T19:58:00.015+02:00

Etiòpia, Addis Abeba, Lalibela, Bahar Dar, Shashamen, Asco, Joel, Chad, Relec, Goibi, Lariam, Malarone, Bole, Amiskilo, Lina, Eli, Ignasi, Jaume, Rafel, Belano, Abraham, Philimon, TA, Girafota, Fasaha, Sue, Ali-Tu, Magdesh, Salad, Masasha, Zadnave, Mocos, mastica, trompa, Taitú, Berto, Isabel, Txema, cantidubidubidad, BBA, Friendship, Churchill, Oslo, Sensation, contract, spicy, Sant George, Mirinda, makiato, bula, gorogorogó, ingera, Ambaxo, look: it’s nice!, mercatto, birr, tela mosquitera, monges, llac Tana, pluja, somoza, no-mula, Moni Cafè, tràfic d’òrgans, himne del barça, internacionalització del conflicte, Roses, Empuriabrava, Almadrava, Monjoi, biblioteca, Mafalda, Santa Margarita, Bar Paco, sangria, Dino, moto, bici, córrer, tennis, Manel, família, Camp de Treball, pintura, cansats, (molt) contents, piscina, Jordi, Dani, oparres, Rosita, Jaume, Anna, Roser’s, Carmen, Quim, Uri, Xupi, Vallès, Miqui, Pere, carpes, buscar pis… mare meva!

Quan la versió supera l'original

2009-06-25T15:40:00.004+02:00

What else?

2009-06-23T00:15:00.005+02:00

Entro a la botiga Nespresso de Passeig de Gràcia i a la porta em rep un home elegant i sobri que em deixa anar un bon dia senyor. M’envaeix un sentiment de culpabilitat perquè no trobo just que una persona que em treu deu o quinze anys m’hagi de tractar de vostè per molt que jo sigui el client. Baixo les escales que porten fins als mostradors i em col·loco a la primera cua. Noto que la temperatura del local és òptima, no abusen de l’aire condicionat. Tot i que la botiga està força plena no hi ha gens de xivarri, em recorda la típica botigueta que té tot museu. Arriba el meu torn i mentre demano em fixo amb l’inscripció que du el noi que m’atén, Andreu, coffee specialist. Un cop he pagat i m’ha tornat el canvi m’ofereix degustar algun cafè, el rebutjo educadament i li dono les gràcies. Al sortir altre volta l’home de l’entrada m’acomiada amb un adéu bon dia tingui.

Falten encara uns vint minuts perquè surti el tren i aprofito per menjar quelcom al McDonals del davant. El passadís d’entrada que condueix fins la barra està farcit de "guiris" fent xivarri i menjant com animals. Em poso, altre vegada, a fer cua i espero el meu torn. Siguiente! Hola uns "McNuggets" i una Coca-Cola mitjana sense gel sisplau. Algo más? No gràcies. Tres con cuarenta. La Choli (això posa al seu cartellet del pit, no crec que ho faci per autoacullonar-se) naturalment agafa el got de plàstic i el rebenta a glaçons. Ei ei sisplau, sense gel! Ella es gira i em dirigeix una mirada rollo Clint Eastwood a Gran Torino mentre torna el gel al seu lloc. Els trossets de pollastre es fan esperar una estoneta però cap problema. Decideixo anar a la planta inferior per estar més tranquil i poder llegir el diari. Acabo menjant ràpid perquè l’aire està, com a màxim, a 12 graus i la música que sona, massa potent, em fa força ràbia. Al sortir no veig una bassa de fanta al terra i la trepitjo.

Visca la globalització!

Mengualots

2009-06-21T21:07:00.005+02:00

Escolto l’altre dia a no sé quin programa de Rac1 que Barcelona optarà a ser nomenada la capital gai del sud d’Europa. Resulta que per tal d’aconseguir tal "honor" es faran un seguit d’actes entre els que destaca una exhibició de la selecció de natació sincronitzada masculina…

No sé si són aquests però feu-hi un cop d'ull. Són taaan mones...

http://mitele.telecinco.es/informativos/deportes/72402.shtml

El dilema Carretero

2009-06-20T01:30:00.003+02:00

L’objectivitat que utilitzo a l’hora d’escriure en el bloc no permet que el lector pugui imaginar quina és la meva ideologia, però avui us faré una confessió. Sóc convergent. De fet vaig arribar a militar uns mesos a les joventuts, però la cosa no em va acabar de convèncer. A grans trets podríem dir que sóc independentista, liberal i que no vull que els gais adoptin.

Fa mesos que els catalans estem esperant la proposta de finançament per part del govern central i sembla que, com a molt tard, la tindrem el 15 de juliol. No seria massa descabellat pensar que després de la proposta, segons quines siguin les reaccions, ens trobéssim amb unes eleccions anticipades. El cas és que com a molt tard haurem de passar per les urnes l’any que ve. Si la cita fora avui no ho dubtaria, CiU a mort. Però què passarà si, com es preveu, a les pròximes eleccions es presenta el reagrupament del metge de Puigcerdà? En Carretero m’agrada i molt. A diferencia del bigoti, porta la llengua totalment depilada. Independentista sense complexes i liberal en economia. Objectiu prioritari declarar l’independència unilateral. No és un il·luminat, porta molts any en política. Ha estat capaç d’esquivar la temptadora poltrona per no renunciar als seus ideals.

Quan presentàvem Horitzó Nacional a diferents personalitats vàrem tenir el gust parlar-hi. Jo vaig sortir molt emprenyat. Més per les seves formes que pel fons. La primera reacció va ser la de desitjar-li moltes pastilles de sabó a recollir del terra de les dutxes d’una presó de negres; però amb el temps he vist que de tots els polítics amb qui vàrem parlar aquells mesos, ell és el qui té les idees més clares i, possiblement, l’únic capaç d’anar fins al final. Mireu el gilipolles d’en Carod l’altre dia a la T1 com li reia les gracietes al presidente. En Carretero, com a mínim, li fot un jec d’hòsties. En definitiva, la seva contundència pot fer-te sentir molest però sàpigues que el país, ara més que mai, necessita fermesa.

Però per altra banda fer fora el tripartit de la Generalitat és, juntament amb tallar les mans d’en Pau Gasol, una de les coses que més m’agradaria fer. I per ara sembla que l'única solució és votar l’Artur. No em suposaria cap mena de càrrega votar-lo, ans el contrari!

No ho sé, ja veurem.

Per què?

2009-06-19T10:41:00.008+02:00

Per què portes la camiseta del teu germà petit?

Per què condueixes un Seat León groc amb els vidres tintats?

I la gorra mal posada en espais tancats, per què?

Per què no empres mai el català?

Per què les teves vacances ideals són a Marina d'Or?

I el pírcing aquest sobre el llavi, per què?

Per què no saps què és el 3/24?

Per què no et poses els (putus) auriculars per escoltar "música" al tren?

Per què et creus l'horòscop?

Per què la teva màxima aspiració professional és ser agent de seguretat a l'estació de Girona?

I el PSOE, per què el votes?

Un per tots, i tots per un!

2009-06-17T04:19:00.013+02:00

L’altre dia estàvem amb en Jaume i en Vallès fent una cervesa en un bar per allà l’avinguda Sarrià. Tornàvem de veure un pis. L’any que ve ens en anem a viure els tres junts (Pol tot i la rajada seràs benvingut igualment!). Els tres estàvem, estem, molt motivats per tot el que significarà, per tot el que viurem. Mentre comentàvem que l’immoble recentment visitat no complia els requisits mínims algú va deixar anar un “qui ens hauria dit fa uns anys que acabaríem nosaltres tres vivint junts en un pis”.

Jo sempre havia estat un nòmada. Canviava freqüentment i amb facilitat de grup d’amics. Era com en Miquel Solé però en comptes de canviar d’equip de futbol canviava de persones. No és que acabés malament, ni molt menys, amb la gent amb qui anava i per això canviés amb aquest alegria, suposo que les arrels d’aquells grupets no eren prou fortes com per aguantar petits canvis. A més a més jo tenia el tennis on hi passava hores i hores i d’on també en sortí algun bon amic. Mai no em vaig sentir sol.

Precisament del tennis coneixia en Marc Vallès que, de tots els qui considero amics actualment, ell deu ser el més VELL. L’únic que si a primer o a segon d’ESO m’haguessin dit que d’aquí uns anys continuaríem junts m’ho hauria pogut mig imaginar. Amb en Marc ens vèiem sobretot al tennis, al Bell-lloc ens fèiem més o menys poc.

Però tot va canviar quan en Marc va tornar de cursar el segon d’ESO a Anglaterra. A començaments de tercer es trobava amb el dilema de tornar amb en Rafel Fàbrega i la tropa aquesta o amb mi, que havia, com en Valdés, trencat les relacions amb el meu anterior equip. L’oferta que em feia en Vallès era la d’anar amb ell i tota la resta. Amb aquells oparres!? Va ser la meva primera reacció. Jo era un intent d’antisistema, massa guai per anar amb el sector més conservador del curs. El cas és que no sé com però vaig acabar dins la secta. A partir d’aquí tot va canviar. Vaig deixar el bastó, la tenda d’acampada i la cantimplora aparcats i em vaig assentar definitivament. Possiblement fou la decisió més encertada en aquests vint anys que porto per aquí. Marc Vallès, Rafel Fàbrefa, Jordi Fàbrega, Jordi Fernández i Jordi Quintana. Van ser uns anys genials, de tercer d’ESO fins a primer de batxillerat. Al començar el batxillerat en Jordi Fernández va marxar a fer l’artístic i l’artista i amb en Jordi Quintana ens vam anar distanciant poc a poc sense perdre mai la bona relació.

La segona onada va arribar gràcies a un estiu on en Jaume Fàbrega i en Rafel van passar de ser cosins a ser amics. Recordo que la primera vegada que vaig quedar amb en Jaume va ser aquell 11 de setembre per anar a la manifestació. L’any que nosaltres havíem d’acabar el batxillerat i que els del 89 farien primer va ser clau per acabar d’agrupar el que som avui. Jaume Fàbrega, Miquel Fàbrega i Oriol Fàbrega (això sí que és un triplet), Joan Pau Cebrià i Pere Juscafresa. Va ser un procés prou accelerat el d’unió de grups. En Pere, en Miki i l’Uri ja els coneixia d’abans. Però i aquell grenyut? I aquell que encara no feia quatre mesos anava amb uns cabells de nena pel món? Qui m’ho haguera dit…Ningú no em negarà que la unió es va formalitzar gràcies al pis. Quants divendres i dissabtes a la nit vam portar espaguetis, salsa de tomàquet rància i xibeques a aquell lloc màgic? Qui oblidarà el que ens va unir la campanya de suport al pis contra les forces del mal? I el vodka i el licor rancis del Dia a la plaça de la bíblia? I els piques entre en Miki i l’Uri per qualsevol cosa? I el riure d’en Pere? I la bimba bimba d’en Xupi? I l’enamorament setmanal d’en Miki? I les escapades amb bici d’en Marc? I els salts de cotxe a cotxe d’en Rafel i en Jordi? I què me’n digueu de casa en Jaume, on fèiem el que no podíem fer a cap altre casa? I quan vam tornar a peu de millenium amb en Jaume? I el pal al cap d'en Xupi que gairebé el deixa ko?

El curs s’acabava i hi havia el perill de deixar de veure’ns perquè naturalment uns es quedaven i els altres marxàvem. Jo, Marc Cassany, líder indiscutible del grup, vaig decidir que allò no podia passar. Vaig meditar la possibilitat que en Jaume pugés de curs i vingués ja cap a Barcelona amb nosaltres, però la cosa no va tirar endavant. Llavors vaig veure clar que només quedava una solució: repetir curs. Vaig decidir que un any més valdria la pena per tal de continuar tots junts. El cas és que em vaig esforçar per fer tan malament com vaig poder tots els exàmens que ens quedaven. La jugada em va sortir rodona.

No ho veieu?

2009-06-16T15:44:00.009+02:00

Em poso al llit a quarts d’una i intento dormir. M’és del tot impossible, fot una calor de mil dimonis, tosso molt i el cap no para de donar voltes. No paro de repetir-me a mi mateix que som imbècils, que tenim massa manies, que no hi ha pebrots. Per què no marxem? Què falta que passi? Què més ens han de fer? Veig clar que no m’adormiré ni de conya i faig un salt des de dalt de la llitera, em trec la camiseta i obro el portàtil. Mentre espero que es carregui tota la configuració em poso un strepsils a desfer a la boca. Ja està, obro un Word i m’hi poso. Fa temps que tinc clar que toca un post sobre l’independència. Sé que el bloc se’l miren amics i familiars i vull fer-los entrar en raó. Això o que m’expliquin què creuen que hem de fer. Em cansa i em molesta cada dia més la gent que diu que és catalana i que, evidentment, vol el millor pel país, però no vol l'independència. Hi ha gent que diu que no li interessa la política. No és política, és sentit comú. No ho veieu? Què més ha de passar? Sabeu quants anys fa que estem buscant quin ha de ser el nostre encaix dins l’estat espanyol? Sabeu el que costa que el govern espanyol ens doni el què ens pertoca? Coneixeu el potencial que té Catalunya i on arribaríem si no ens frenessin? Potser és que ens agrada pagar impostos per res. Potser és que creiem que és just que l’ave arribi arreu menys a casa nostra. Segurament pensem que és normal que tinguem una seguretat social com la que tenim i, devem estar orgullosos del rendiment de l’escola pública (o barracons públics). Per què hauríem de voler que l’aeroport del Prat tingui més vols intercontinentals si ja tenim Barajas? És comprensible que per anar de Girona a Barcelona l’única possibilitat digne sigui per l’autopista de peatges? No veiem que l’única forma de garantir la supervivència la llengua catalana és dotant el país d’un estat propi que la defensi? Ens agrada el doble joc de ser espoliats econòmicament i insultats pel fet de ser catalans?

Segurament no tota la culpa és d’Espanya, tenim uns dirigents catalans que deixen molt a desitjar. Però el que sí que hem de tenir clar és que el dia que ens autogestionem no hi haurà excuses. No caldrà renegociar finançaments, millorar estatuts, demanar seleccions catalanes, buscar l’oficialitat del català en tots els àmbits i institucions. No caldrà perquè ja ho tindrem tot. Serem un estat més i prou. De veritat, qui cregui que anem bé que vingui i que m’ho expliqui. Qui no sàpiga què necessita Catalunya que vingui i ep, li explico! El que hem de tenir clar és que o volem Espanya o volem una Catalunya lliure. Les Catalunyes grans dins Espanyes grans ja no són possibles. Ara toca estar amb uns o amb altres.

PD: quan parlo d’amics i familiars vull precisar que, sortosament, la majoria ja són dels nostres.

Samarretes de força

2009-06-15T14:29:00.005+02:00

Camino pel Passeig de Gràcia i m’aturo davant d’un quiosc. Diaris, revistes, fascicles, begudes, banderes i samarretes. Samarretes de merda. Concretament em fixo amb una de fosca amb lletres platejades amb l’inscripció I love girls. Em cago en tot. Ja fa anys que aquestes samarretes amb lemes suposadament picants i perversos estan de moda. Per sort tinc uns amics amb sentit comú i, al igual que jo, sempre les hem repudiat. No ens agraden, ens fan fastig i ho hem comentat sovint. Personalment n’he vist desenes de diferents, totes elles 'cutres' i vomitives. Aquí uns exemples:

‘Mis ojos están más arriba’: l’he vist a noies, massa noies. Què cony us passa? Coi de cregudes. No sé on tens els ulls però el cervell el tens al final de l’esquena. Ah, i si realment tens tan pitram vigila que no et quedis geperuda, petarda!

‘Master en sexo’: poc a dir d’aquesta. Acostumen a ser desgraciats que aquest suposat màster és l’únic títol que tenen. Ni l’ESO els malparits.

‘FBI, female body inspector’: ui vigila! Arriba el Don Juan! Com totes les altres les porta gent lletja amb les curres llargues i primes, la gomina i les ulleres de sol de complements. Dir que jo tinc ganes de fer una inspecció del cos d’aquesta gent: l’autòpsia.

‘Soy virgen... (davant) ...pero la camiseta es vieja (darrere)’: Tu tens sang... però potser d’aquí poc no. Tu tens vida... però potser d’aquí poc no. Tu respires... però potser d’aquí poc no.

‘El puto amo 69’: de les més típiques. La marca la va inventar un tio quan estava a la presó per fer-se respectar o no sé quina merda explica. Vull pensar que no l’han deixat sortir mai més, que l’han acusat de crims contra la humanitat o incitació a desordres públics.

Resultats dels Premis Fills de la Gran Puta

2009-06-13T13:27:00.010+02:00

Política Nacional: Joan Saura.

Política Internacional: Hugo Chávez.

Esports: Cristiano Ronaldo i Guti.

Música: Decai.

Periodisme: Curri Valenzuela.

Organitzacions i entitats: PAZ (plataforma apoyo a Zapatero)

Honorífic: Albert Boadella

Coses a comentar:

- Han votat un total de 24 persones. Ni una sola noia. M’hauré de replantejar aficions.
- Cristiano Ronaldo i Guti han empatat a 6 vots. Esports ha estat la categoria més igualada.
- Decai i Curri Valenzuela amb 10 i 11 vots respectivament han arrasat a les seves categories doblant els vots dels segons classificats.
- Joan Saura i Curri Valenzuela han estat els participants que més vots han rebut amb un total d’onze cada un.
- Iñaki Gabilondo, Miguel Poveda i SOS Racisme no han rebut cap vot.

- Quina colla de fills de puta tots plegats.

- No tinc res contra les putes.

La diferència entre un homosexual i un "maricón"

2009-06-11T14:41:00.003+02:00

Ara que estem d'exàmens

2009-06-09T00:15:00.003+02:00

Ara que estem d’exàmens em venen el cap dues actituds típiques durant l’etapa de l’ESO i el batxillerat que em feien especial ràbia. Acostumaven a protagonitzar-les sempre els mateixos tios, que, sense manies, no es cansaven de repetir la cantarella una vegada i una altre. Anem al gra però. El primer comportament és el d’aquell que un cop acabada la prova comença a dir a tothom “uf m’han follat, suspenc segur”, el molt desgraciat és capaç de tornar de la taula del professor on ha deixat l’examen fent veure que va coix perquè tothom vegi que l’han donat pel cul. Mira tio si en el teu putu historial acadèmic mai no has baixat del set i mig per què cullons ara hauries de suspendre!? Saps que has aprovat fàcil i ja està. Et demanaríem tots que no fotis cara sorprès quan vegis la nota perquè no ens la coles més!

Els segons són els que actuen un cop han rebut ja la qualificació de l’examen. Són els del “bua, un sis i sense haver estudiat eh!” Sense haver estudiat!? Seràs imbècil! No has sortit de casa des de fa quatre setmanes, no has gairebé ni menjat, no t’has dutxat i tens els pebrots de fer veure que no t’ho havies mirat!? Au va! Només que qualsevol altre hagués dedicat a estudiar la meitat del que tu hi has invertit seria doctor en la matèria! El que passa és que tu vols amagar que ets més curt que un català que vota el PSC.

PD: aprofito per felicitar en Frank perquè el seu bloc ha estat un dels recomanats al Món a Rac1 i per animar-vos a votar (aquí o al facebook) els fills de puta de l’any.

Premis fills de la gran puta

2009-06-03T22:35:00.003+02:00

Ara que s’acaba el curs arriba l’hora d’entregar els Premis Fills de la Gran Puta que, enguany, arriben a la primera edició. Els guardons són un reconeixement a totes aquelles persones i entitats que han tingut comportaments dignes de ser titllats de vomitius.

Hi ha 6 categories amb 5 nominacions a escollir a cada una més un premi en reconeixement a tota una trajectòria.

Per votar ho podeu fer a través del bloc i facebook. Les votacions es tancaran el divendres 12 de juny a les 23.59 i instants després faré públics els resultats. Molta sort a tots!

Política Nacional. Els nominats són:
- Jose Montilla
- Joan Saura
- Alicia Sánchez Camacho
- Ignasi Guardans
- Albert Ribera

Política Internacional. Els nominats són:
- Zapatero
- Hugo Chávez
- Mahmud Ahmadineyad
- Jean-Marie Le Pen
- Vladimir Putin

Esports. Els nominats són:
- Cristiano Ronaldo
- Guti
- Tamudo
- Jorge Lorenzo
- Pablo Gasol

Música. Els nominats són:
- Decai
- Soraya
- Carlos Baute
- Miguel Poveda
- Jonas Brothers

Periodisme. Els nominats són:
- Jimenez Losantos (COPE)
- Iñaki Gabilondo (CUATRO)
- Xavier Rius (E-NOTICIES)
- Curri Valenzuela (TELEMADRID)
- Tomás Guasch (AS)

Organitzacions i entitats. Els nominats són:
- AVT (associació víctimes del terrorisme)
- FECAC (federació entitats culturals andaluses a Catalunya)
- SOS RACISME
- PAZ (plataforma apoyo a Zapatero)
- GREENPEACE

Premi reconeixement a una carrera de fill de la gran puta: Albert Boadella

He tingut un somni

2009-05-26T00:20:00.011+02:00

El Barça ha guanyat la seva tercera Copa d’Europa al derrotar al Manchester United per un contundent 3-0. Amb aquest triomf els culers han fet realitat el somni del triplet i han escrit amb lletres daurades l’última pàgina del que es recordarà com a la millor temporada de la historia del FC Barcelona. La ciutat eterna s’afegeix a la llista de ciutats màgiques pels culers i l’estadi olímpic romà serà, a partir d’ara, un lloc mític com Wembley o Saint Dennis.

Tot i que els homes de Pep Guardiola han sortit endollats des del primer minut, les coses no pintaven bé quan, a la sortida d’un corner, el portuguès Cristiano Ronaldo ha enganyat a l’àrbitre simulant un penal. El mateix davanter ha estat l’encarregat de xutar des dels onze metres. Valdés però, ha endevinat les intencions del portuguès i ha fet una aturada que ja mai cap barcelonista no oblidarà. Ronaldo no ha pogut contenir les llàgrimes i s’ha passat la resta del partit plorant com un nen petit. A la mitja hora de joc Piqué ha robat una pilota al centre del camp i, amb un desplaçament llarg, ha situat una pilota a l’espai per Eto’o que s’ha quedat sol davant Van der Sar i, amb una gran definició, ha fet el primer gol del partit. Els últims minuts de la primera part el barça els ha dedicat a tenir el control de la pilota i a desgastar els anglesos. Els segons 45 minuts han començat amb un Manchester molt motivat. La il•lusió però els ha durat molt poc; després d’una gran jugada col•lectiva amb Xavi i Iniesta de protagonistes la pilota ha arribat a Messi que, deixant clavats a tres defenses anglesos, ha engaltat un potent xut que s’ha colat per l’esquadra de la porteria anglesa. El Manchester ja no ha estat capaç de reaccionar i ha vist com els minuts passaven i les opcions de revalidar el títol s’esvaïen. Cinc minuts abans del final, després d’un córner centrat per Xavi, Piqué amb el cap ha fet el que seria el definitiu 3-0.
Quan ja s’estaven jugant els minuts de prolongació, Cristiano Ronaldo ha intentat tornar a enganyar al col•legiat simulant un penal. La desgracia en aquesta ocasió ha estat doble pel lus que no només ha vist com l’àrbitre li ensenyava la groga sinó que al caure s’ha trencat tots els lligaments de les dues cames i haurà d’estar entre 12 i 15 anys de baixa.

Quan l’àrbitre ha senyalat el camí dels vestidors l’eufòria s’ha desfermat entre els culers que ja des de feia molts minuts celebraven el títol continental. Els jugadors blaugranes visiblement emocionats han fet una pinya al mig del camp amb tot l’equip tècnic mentre a les grades els seguidors no paraven de cridar i cantar estelades en mà.

Tampoc mai ningú no oblidarà la reacció dels jugadors de Guardiola quan, després de rebre el títol que els acreditava com a millor equip europeu de l’any, es van dirigir cap al president espanyol Rodríguez Zapatero i, capitanejats per Piqué han començat a amenaçar-lo al crit de "volem l'estatut". Després Sylvinho el va empentar i el va fer caure, els testimonis diuen que el brasiler mentre increpava ZP cridava “no a la tercera hora de castellà”.
La cosa no ha acabat aquí, i és que Pepe Montilla, en veure com patia els seu jefe, ha intentat baixar de la llotja per auxiliar el president espanyol. El cordovès ha tingut la mala fortuna de relliscar amb la baba de molts aficionats i ha caigut escales avall fins arribar a la zona dels alcoholitzats i furiosos hooligans anglesos. No se’n sap res més d’ell.
El rei Juan Carlos en veure l’ambient que es respirava i per evitar mals majors ha declarat l’independència del principat català des d’avui mateix i ha promès que Espanya tornarà un a un els euros espoliats als catalans.

Hores després del partit, quan equip i directiva culers celebraven la tercera Champions en un conegut restaurant del centre de Roma, el conseller d’interior català Joan Saura ha patit un atropellament per part d’un autocar públic que funciona amb gas natural i que circulava a 80 km hora. Tot i que el conseller no ha patit lesions importants el xoc que ha tingut Saura ha estat tan fort que, en un comunicat, ha explicat que es retira de la vida política i que destinarà la resta dels seus dies a viure entre les cabres dels Pirineus.

S Y L V I N HO

2009-05-24T17:54:00.002+02:00

Després de veure aquest vídeo em venen al cap molts comentaris possibles. Per exemple:

Que fàcil que és fer-nos feliços
Sylvinho al parlament europeu
Sylvinho contracte vitalici
Vull un fill teu, Sylvinho
Sylvinho pilota d’or
Sylvinho Creu de Sant Jordi
Jaume I, Prat de la Riba, Macià i ara, Sylvinho
Sylvinho president d’honor de la fundació antixarneguisme que, quan tingui temps, crearé
Busquets no parlis mai més

Europe's living a celebration

2009-05-23T00:37:00.007+02:00

Ara que ha començat la campanya per les eleccions europees molta gent està desorientada perquè no sap exactament què ha de fer. Molts em paren pel carrer i em pregunten a qui votar. Tranquils, en aquest post trobareu les respostes que espereu.És important que la gent vagi a votar perquè, tot i l’opinió que ens puguin merèixer molts polítics, allà es decideixen coses que ens afecten més directament del que pensem. El cert però, és que sospito que hi hauria una participació major en un referèndum on es preguntés per la continuïtat d’en Hleb l’any que ve que no pas en aquestes eleccions.

Mireu, d’opcions n’hi ha moltes. Serioses, cinc.

1.- Els socialistes.

Per què sí?

Per què no? Perquè ens prenen el pèl, perquè són socialistes, perquè van contra els interessos catalans, perquè són tan dolents que juguen al “ells són pitjors”, perquè comparen mossens amb skins, perquè posen la Magdalena Alvarez tot i que el seu nom no sortirà a les llistes de Catalunya, perquè Zapatero, Montilla, Zaragoza, Patxi López, Manuel Chavez, Pepe Blanco…

2.- Els populars

Per què sí?

Per què no? Perquè és el PP, perquè van contra els interessos catalans, perquè tenen l’Alejo Vidal Quadres de candidat, botifler entre botiflers.

3.- Els verds

Per què sí?

Per què no? Perquè són comunistes, perquè creuen en un ecologisme absurd, perquè paralitzaran tot progrés en nom del medi ambient, perquè haurem d’anar per Europa a 80 per hora, perquè el seu eslògan és “crisis de dretes, solucions d’esquerres”.

4.- Esquerra

Per què sí? Perquè en Junqueres és un gran candidat, perquè són independentistes, perquè treballaran pel català a Europa, perquè Esquerra ja se la fotrà a les nacionals.

Per què no? Perquè em preocupen les seves polítiques econòmiques, mediambientals, en matèria d’habitatge i educació (no sé exactament quines competències té el Parlament Europeu en aquests camps).

5.- Convergència i Unió

Per què sí? Perquè tenen el millor candidat, perquè en Tremosa és dels nostres, perquè en Tremosa és un gran economista, perquè s’ha apropat a ERC quan CiU ha fet el burro, perquè és clau l’eix mediterrani per l’economia catalana, perquè lluitaran pel català a Europa, perquè en Guardans no els votarà.

Per què no? iU (i no tothom d'U)

En resum: voteu CiU o ERC.

PD: perdoneu la simplicitat d'arguments però és que va així la cosa.

Coses que m’agradaria fer aviat

2009-05-21T00:01:00.001+02:00

-Enviar en Montilla a l’illa de Lost
-Sopar amb en Laporta i en Sostres
-Trobar un pis ben parit a Barcelona
-Independitzar-me d’Espanya
-Tallar la diagonal un dia de boira amb una pancarta que digui “No a la boira. La boira que la paguin els rics”
-Anar a Canaletes a celebrar la Champions
-Cridar “sense convergència no hi ha independència” a Canaletes
-Entendre les dones
-Veure més sovint els amics que estudien fora
-Prohibir el dret a vot a la gent que escolta massa reggaeton
-Tirar enrere en el temps perquè la mare d’en Saura avorti o tirar endavant i que el conseller s’apliqui l’eutanàsia
-Convertir a la Marcela de Ventdelplà i el Señor Juan d’El cor de la ciutat en catalanoparlants
-Comprar el Music Hall i posar la música que a mi m’agrada
-No agafar cap malaltia a Etiòpia
-Fer més classes en català que en castellà a la facultat
-Veure en Xupi amb camisa un dia de cada dia
-Anar a un concert d’en Bruce amb Manel de teloners
-Veure com l’Avui es converteix en el diari més llegit a Catalunya
-Ocupar una casa okupa

Un bloc, un llibre i una pel·lícula

2009-05-19T23:27:00.006+02:00

Jair Domínguez, un guionista brillant. Ell és un guionista que treballa amb en Buenafuente i gent del Terrat, també el trobareu a la segona hora de Rac1. És possiblement, sense contar el meu, el millor bloc que he trobat per la xarxa. És sensacionalment brutal. Qui cregui que jo em passo massa o que no deixo ningú viu que llegeixi un parell de posts i veurà que jo sóc una monja de la Mare Teresa. M’encanta el seu estil i la seva manera de pensar, és un dels nostres.

Aquí us deixo amb un breu tast del guionista brillant:

Les mentides més grans que s’expliquen avui

5. tots som bisexuals.i una puta merda. aquesta frase és un invent gay, per tal de reclutar més carnassa per les seves files de mariquites. a mi no m'enganyeu, gordos petaculs. quan passi aquesta moda ja tornareu, ja.

3. totes les races són iguals.i una puta merda. els negres corren més i juguen millor a bàsket. els xinos no necessiten dormir. i els blancs som basura genètica.

1. els catalans són espanyols.
i una puta merda. quan algú us parla en castellà us parla en un idioma estranger. quan ve un tio i us diu "¿por dónde se va a gerona?" li heu de disparar un tret a la roda, perquè aquest home us vol mal. el castellà és com l'italià o l'hongarès: un idioma forani que nosaltres tenim la sort de conéixer i respectar. no em vingueu amb tecnicismes transfronterers. no som espanyols, no us equivoqueu. és simplement un puto país que tracta de colonitzar-nos. i no ho dic només jo, ho diu fins i tot el jesús alvarez. gràcies.

El nostre heroi Josep Pla de l’Enric Vila. L’he començat fa un parell de dies, suposo que per poder parlar bé d’un llibre has d’haver-lo acabat. De moment però, m’està fent gaudir molt. És d’aquell llibres que no vols llegir massa ràpid per por de no assaborir-los amb la suficient intensitat. El títol diu com és el llibre; l’Enric Vila desmitifica el mite d’un Pla anticatalanista a través d’un repàs de la vida d’un dels genis de la prosa catalana del segle XX, tot combinat amb vivències personals del mateix Vila.

Cataluña Espanya. Vam anar a veure-la al cine amb en Rafel i en Jaume fa uns dies i sincerament va agradar més del que s’esperava. Hi ha moments, com quan surt en Boadella o la Curri Valenzuela, que tiraries el primer que arrepleguessis contra la pantalla. Després de veure-la tindràs, per uns instants, ganes de crear un grup terrorista de caire independentista. El dia que mani una mica faré que sigui obligatori projectar-la a totes les escoles del país. El problema que té és que gairebé tothom que va a veure-la ja és dels nostres.

Els goat i els coat

2009-05-19T02:24:00.003+02:00

Els goat són els Gais Obesos Amics de les Ties. Tots en coneixereu més d’un i de dos. No nego que siguin bellíssimes persones, que segur que tots ho són. Però mentiria si digués que no em fan certa ràbia. I crec que és un sentiment generalitzat en el sector masculí.
Si ens fan ràbia en el fons és perquè ells sempre estan amb noies i nosaltres no. Però mira, a mi que acompanyin a les noies a emprovar-se roba interior, que plorin quan es mor el tal Duque o que l’únic que els interessi del futbol sigui el pentinat d’en Beckham m’importa poc. En el fons no és competència. S’uneixen amb les noies perquè comparteixen demanda.

Els que sí que són uns desgraciats són els coat. Els Cremats Obesos Amics de les Ties. Aquets són els pitjors. Són tios que coneguent les seves possibilitats han decidit fer-se passar per homosexuals efeminats, tot per poder tenir un contacte directe amb les noies i a la mínima que es despistin “no mira, és que ara dubto de la meva sexualitat…” i un colló de mico! A tu t’agraden més les noies que a en Bardem i en Piqué junts. No hi ha dret. Després és quan anem pel carrer i veiem segons quina amb segons quin i no entenem res. L’interior diran alguns. Interior? No! El que passa és que l’energumen ha picat pedra. Ha vist temporades senceres de Mujeres desesperadas, ha abandonat la cervesa i el futbol i s’ha depilat les cames amb cera.
Em pregunto si tot això val la pena…

PD: on no entro jo és en els casos de dones que han nascut al cos d’un home i a l’inrevés. Aquesta gent sí que necessita que tots, a través de la seguretat social, els paguem les operacions de canvi de sexe.

PD 2: era irònic.

És Roma!

2009-05-07T20:44:00.005+02:00

Són les set de la tarda tocades i marxem del Campus Nord, deixem enrere la festa de dia de telecos per anar a veure el partit del barça. Agafem el tram amb en Vallès, en Quim, en Genís, en Tomeu i l’amic d’en Tomeu i arribem a l’Illa. De seguida ens trobem en Jaume. Allà ens separem dels de la resi i marxem cap a l’irlandès. Està a rebentar. Decidim anar al bar del xino de l’altre dia. Allà hi ha moltes taules buides però que segons el que entenem, estan reservades. Sortim disparats ens busca d’un altre bar, són gairebé les vuit i estem nerviosos. En Jaume amenaça amb marxar a la Sant Jordi i en Quim i jo a Sarrià, en Vallès s’indigna. No trobem un sol bar on s’hi càpiga. Decidim tornar al xino i quedar-nos a la barra o on puguem. Al final ens treuen uns tamborets que ens semblen glòria. Demanem entrepans i begudes per sopar. A la taula que tenim davant (que era una de les reservades) arriba una parella gran i es posen còmodes, demanen el sopar i l’home s’anima amb una ampolla de vi. Arriba en Pol i es posa on pot. Comença el partit i de seguida ens el foten. Tots ens quedem fotuts però som conscients que queda molt. Però els minuts passen i s’acaba la primera part, comença la segona i res de res, expulsen l’Abidal i ens indignem a la vegada que les esperances comencen a defallir. En Vallès, amb el bar en silenci, crida arbitro, escucha, tu madre está en la ducha, que se ahogue que se ahogue oé oé oé. Aconsegueix arrencar algún somriure tímid dels allà reunits però els ànims estan molt per terra. L’home gran de davant demana una copa de gelat de postres, després demana un raig de vodka per acompanyar-lo i acabava prenent un vodka amb regust a gelat. Però quan tots ja pensàvem l’any que ve… va arribar el golàs de l’Iniesta. El que va passar els següents dos o tres minuts no ho puc descriure amb paraules. Recordo abrasades intenses, cops al sostre, ulls humits, xocades de mans amb els avis i xinos espantats. Paguem i sortim corrents del bar. En Vallès i en Pol van amb moto, hem quedat al quiosc de Diagonal amb Passeig de Gràcia. En Jaume en Quim i jo baixem corrents per la Diagonal que ja comença a estar plena de cotxes fent sonar els clàxons. A l’altura de Francesc Macià em ve al cap la pitonissa Frank i el truco, qui no passaria eh!? Qui no passaria!? De cop però veiem el 34. Ei, ei el 34 no va on volem anar? M’acomiado de la pastanaga verda i fem l’últim esforç per arribar a agafar el bus. Un cop dins i baixant per la diagonal ens trobem, al carrer secundari del costat, la moto dels nostres amics. En Vallès, en veure’ns, surt disparat cap al bus i comença a fotre cops als vidres. De seguida arribem i ens reunim els 5 per anar cap a Canaletes. Abans parada i fonda al basar "cerveza bier 1 euro". Mentre baixem pel Passeig de Gràcia càntics dels tradicionals i dels més novedosos com el: dónde está el loro?, Laporta dónde está el loro?, dónde estaaa el looooooro?, Laporta dónde está el loro!? I la versió anglesa amb el where is the parrot. En Vallès va amb la camiseta de l’Iniesta i no para de rebre felicitacions, jo, amb la d’en Piqué, tampoc em quedo curt. A l’alçada del triangle de l’fnac ja està a rebentar de gent, ens fotem cap dins i espectacle! Moltes cares conegudes i petons i abrasades. Em ve al cap l’Àngel Colom quan, enfilat a dalt d’un fanal, veig un marroquí fent onejar una estelada al vent. Idolatrem un pare que ha decidit portar el seu fill d’uns 12 o 13 anys al mig del merder i que l’incita a ballar al mig amb els de les bengales.

Sens dubte és l’opi del poble.

PD: quantes boquetes va fer callar en Valdés...

Madrid 2056

2009-05-06T00:15:00.003+02:00

Madrid és una ciutat que es mereix uns Jocs Olímpics, això pocs ho dubten. N’estic seguríssim que tard o d’hora els acabaran adjudicant l’organització de la cita olímpica. Ara bé, sembla que el fet de no donar suport a la candidatura espanyola sigui un pecat. Jo com a persona que desitjo el millor per Catalunya no puc donar suport a la candidatura de Madrid 2016. Els meus motius no són només els clàssics incendiaris de puta Espanya, que cremi Madrid, Aguirre, Gallardón i Zapatero fills de puta, mort al Borbó…, que també. Són principalment els motius econòmics els que em porten a rebutjar la ciutat del 2 a 6 pel 2016. D’acord que és molt difícil preveure com estarà el país d’aquí set anys, sóc bastant pessimista respecte a les prediccions del socialista Carod-Rovira, de 2014 em temo que res de res. El dia que marxem definitivament d’aquesta casa on el pare ens viola constantment i la mare ens dóna engrunes per sopar, potser sí que no em farà res que tinguin unes olimpíades. Mentrestant Catalunya ha d’exigir els diners que li pertoquen per llei i per drets històrics. No podem acceptar una inversió descomunal en un esdeveniment esportiu i que després ens diguin que no hi ha diners per nosaltres. Ja n’hi ha prou d’aquesta història. I no us enganyo, em fotria molt veure l’Esperanza Aguirre contenta. Quan ella plora jo ric, quan ella riu jo l’odio.

PD: reconec que avui m’assemblo més que de costum a l’Èric dels bons temps.

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí

2009-05-04T14:45:00.007+02:00

Avui una recomanació musical. Corrandes de la parella estable, l’últim tema del primer disc de Manel. És d’aquelles cançons que, molt probablement, no us diran res la primera vegada que l’escolteu però, feu-me cas, doneu-li una oportunitat, us captivarà. La lletra és senzilla però sublim, és una cançó que durà més de set minuts però que n’hauria de durar set més.

Ja en vaig parlar fa unes setmanes dels Manel però és que em tenen fascinat. No havia vist mai un primer CD d’un grup amb tanta qualitat. Cada cançó és brutal, és poesia cantada.

I per cert, recomano enèrgicament utilitzar fragments d’aquest tema per a nics del messenger.

Aquí teniu la lletra, la cançó i un directe especial:

Ens vam conèixer un dimecres fent cua al cine Arkadín

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Li vaig oferir un carmelo un vespre de Sant Medir

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Una amiga molt amiga venia massa sovint

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

"Vols venir", vaig preguntar-li, "a conèixer els meus padrins?"

Ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

I ara ella porta els nens al cole i jo faig els plats de la nit,

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.
Jo alimento els periquitos, ella rega el jardí,

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo sempre compro manxego malgrat que ella és més de brie

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo sóc un fan de l'Astèrix i ella té tots els tintins,

ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Prefereixo que no parli d'aquell nòvio de París,

que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo sóc de ballar la conga, ella es decanta més pel twist,

ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo dic "eps, un ron amb cola!" i ella vol carta de vins

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Ella mira Kiarostami, jo sóc més de Jacques Tati,

ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo ja sé dos o tres coses, ella ja en sap quatre o cinc,

que ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Ella no deixa que em rasqui quan em piquen els mosquits,

ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Ella és reina de les festes, jo sóc un home avorrit,

i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo la miro i m'espanto no fos que ella es cansés de mi,

ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí.

T'estimo molt

2009-05-03T19:39:00.002+02:00

Videojocs amb arrels comunistes

2009-05-02T15:39:00.007+02:00

El Mario Kart és sens dubte el millor joc que tenim a casa de la wii. És un joc molt entretingut ja de per si, però encara ho és més amb aquesta consola gràcies al volant inalàmbric. Es tracta de fer curses, ja sigui amb moto o amb cotxe, per un seguit de circuits molt variats i originals. Per donar emoció a cada partida, de tant en tant, vas trobant unes caixes al mig de la pista que et donen objectes. Però no tots els objectes són iguals; hi ha des d’un simple plàtan que has de deixar al terra i esperar que algú el trepitgi i rellisqui, fins a sofisticades bombes que atacaran a tots els altres participants o, directament, només al líder de la cursa. Tot això passant per bombes normals i esprints que duren uns quants segons.

Fins aquí tot correcte, el problema rau en el fet que el joc està programat perquè sempre toquin les millors caixes als qui van més endarrere. És a dir que pot ser que tu, gràcies al teu esforç, hagis aconseguit posar-te primer però que a pocs metres de la línia de meta el cinquè classificat agafi una caixa, li toqui un coet-bomba i molt probablement el situarà davant teu guanyant així la cursa.Jo només hi veig una explicació possible: el dissenyadors del joc són uns comunistes de cullons. Si tots comencem amb igualtat d’oportunitats (principi clau del liberalisme), per què coi hem de fer que el més gandul, els que menys s’esforça i el que acaba d’entrar “al mercat” sigui el qui s’endugui la millor recompensa?

Jo tinc molt clar que no educaré als meus fills amb el Mario Kart, en tot cas amb un joc d’aquets d’atropellar gent, matar prostitutes i robar bancs.

PD: aprofito per deixar-vos un vídeo de Remi Gaillard fent el boig per París imitant el joc del que parlo. Val molt la pena.

Joventut restreta

2009-04-30T13:50:00.005+02:00

El dia de Sant Jordi vaig passar tot el dia a Girona perquè teníem una parada on veníem roses. Tot i que vam anar molt enfeinats, en els moments de menys gent, vaig aprofitar per fer un tomb per la Plaça Catalunya i la Rambla. Vaig apropar-me als estands de partits polítics i associacions del rollo. Em va cridar especialment l’atenció una parada molt vermella; en apropar-m’hi vaig veure el lema: Stop dreta. Eren les joventuts del PSC de Girona. Dos o tres nois que devien rondar els vint-i-cinc trenta anys estaven allà asseguts amb cara de restrenyiment. Jo els vaig preguntar què entenien per dreta, perquè imagino que si el PP basc és dreta haureu fet un manifest criticant el pacte amb ells allà per treure el PNV, no? Cara de fastig i adéu bon dia.

Imagino que ha de ser molt difícil ser de les joventuts d’un partit que es fa dir d’esquerres i que, com a joventuts, has de radicalitzar encara més el discurs. Ha de ser complicat perquè deus anar creixent, llegint algun llibre, fullejant algun diari que no sigui un pamflet socialista i veus que allò que dius són ximpleries. Els maulets i companyia encara perquè acostumen a reclutar nois de 15 i 16 anys als instituts i encara es creuen el que diuen i t’ho defensaran tan bé com puguin. Però és que els pobres joves sociates els planten allà al mig i vinga, a aguantar el xàfec! Sort que a la tarda va arribar en Quim Nadal, àlies "la alegría de la huerta", i allò ja va ser un no parar.

El proper capità del Barça

2009-04-29T12:46:00.003+02:00

Cada dia m’agrada més en Gerard Piqué. Cada dia té més confiança i més seguretat, claus en un central. És àgil en el joc de cames i la seva altura li permet rebutjar-les totes en defensa i crear perill en atac, cada dia tindrà més gol. Està millorant la seva sortida de pilota i fa uns desplaçaments llargs molt bons. És un hooligan que sap tenir la sang freda quan fa falta. Sent els colors com ningú i és un bon patriota. Fa declaracions de les que agraden a l’afició, no té pels a la llengua. Ha tingut una formació envejable; primer a la Masia i després a Manchester on ha pogut aprendre molt de la mà de grans defenses com Rio Ferdinand. Sens dubte està en el millor moment de forma de la temporada i això és fonamental per l’equip que, amb les lesions de Milito i Márquez i la sanció de Puyol, el necessita més que mai. Ahir va ser, junt amb Touré i Iniesta, el jugador del partit.

I per cert, no patiu, allà guanyarem bé. Ells hauran de fer gol, s’obriran, deixaran més espais i els podrem aprofitar. L’únic que em preocupa és que si l’Alves no deixa de fotres speed abans del partit li ensenyaran la groga i no podrà jugar la final de Roma.

gillettes i fabades

2009-04-28T11:55:00.005+02:00

Si ahir em queixava que no hi ha grups de música que composin lletres amb una temàtica més del meu gust, avui vull parlar de la feina que fan els publicistes catalans i espanyols. Faré una reflexió que imagino que molts compartireu en gran part.

Si analitzem una mica els anuncis (sobretot els televisius) veurem com sempre que s’anuncia tecnologia, ja sigui un raspall de dents que et neteja fins l’esòfag, la nova Gillette que ja té nou fulles, un aire condicionat silenciós o una clínica que t’augmentarà els pits i et farà feliç, sempre o quasi sempre els protagonistes de l’anunci són estrangers. Gent amb accent anglès, xinesos, japonesos o gent de pell morena amb diners. La qüestió és que es noti que no són d’aquí. Si fa falta ja posaran el lema en anglès, diran que són d’una universitat famosa estrangera o directament parlaran en la seva llengua i nosaltres haurem de llegir els subtítols.Per contra tenim l’àvia pagesota a més no poder que ens anuncia la fabada asturiana, les xaxas del cilit bang i l’home de classe mitja que porta els neumàtics a mídas i els hi canvien a l’instant.

Els nostres especialistes en marketing són molt llestos i saben que, de moment, la tecnologia bona ve de fora, que encara anem uns esglaons per sota dels líders, que el producte tindrà més èxit si veiem que el fan servir a l’estranger. En canvi per les coses menys importants i més senzilles i corrents ja posen a persones com nosaltres.No sóc, ni de bon tros, un especialista en publicitat, però aquesta és la lectura que faig jo. Només espero que un dia pugui sentir una dona amb accent d’Olot proposant-nos allargar el penis a tots.

El vals de l'empresari

2009-04-27T12:56:00.003+02:00

Sempre que puc llegeixo, al bloc d'esports de RAC1, les cròniques d’en Roger Saperas que fa de les tornades a casa de l’expedició del barça. M’agraden perquè hi trobes anècdotes divertides i veus una mica com són els jugadors fora dels terrenys de joc. Explica sovint, el periodista de la ràdio líder a Catalunya, que en Piqué és un dels que acostuma a liar-la més; tira la canya a les hostesses , fa bromes amb directius i jugadors i, sobretot, és l’encarregat de posar la música a l’avió. Pel que diu en “Sape”, sovint posa un tema mític d’Ska-p: El vals del obrero. De seguida em venen al cap en Laporta, en Xavi i companyia cantant “orgulloso de estar, orgulloso de estaar, entre el proletaaariaaaado… es difícil llegar a fin de mes y tener que currar y currar pa ganar nuestro pan…”.

Si explico això és perquè vull parlar de les lletres de les cançons de molts grups. Grups que als meus amics i a mi ens agraden (més fa uns any que ara) però que no compartim, ni de lluny, el missatge de les seves cançons. Ska-p, Skalariak, Kaotiko… molts! Lletres amb missatges anticapitalistes, antiglobalitzadors, comunistes, ecologistes exagerats, en defensa de la legalització de les drogues i un ampli reguitzell de reivindicacions maoistes, castristes i chavistes. Crec que aquest post és molt xorra però si el faig és perquè algun dia m’agradaria estar en una discoteca, en una festa o en un embalat de festa major i poder emocionar-me cantant una cançó que digués quelcom de l’estil: “Liberalisme és la solució, per ajudar als pobres de l’Àfrica, no hi ha res millor / Un Nobel té l’Al-Gore, tot i ser un farsant, va d’ecologista i menja com un elefant / Sala i Martín conseller, Laporta president, un tàndem per una Catalunya independent.” Si un grup té el valor de fer lletres així que sàpiga que, per dolents que siguin, compraré tots els seus CD’s.

Consideracions d'un porc feixista

2009-04-14T13:49:00.004+02:00

Després d’unes merescudes vacances de Setmana Santa torno a actualitzar el bloc. Durant tots aquets dies de festa tenia en ment aquest post però vaig decidir deixar que passes una setmana i no contestar en calent a tota la gent que va comentar algun dels posts relacionats amb els anti-Bolonya i pro-lectura.
El que principalment faré són un seguit de consideracions i aclariments perquè, pels comentaris que he vist, sembla que no em vaig explicar bé o no m’heu entès bé. També entenc que molta gent que no havia entrat mai al bloc i no coneixia la meva forma d’escriure una mica cínica i macabra pot opinar que he fribolitzat massa amb un tema que ells consideren importantíssim.

1. Quan dic que tenia ganes de veure “pinyos” em refereixo a veure si hi havia merder. Sisplau no feu veure que els cops només els claven els mossos perquè sabeu que no és cert. Quan dic que el nen i la mare tenen mala sort és perquè ho crec així; estaven al lloc equivocat en el moment equivocat. Sabeu perfectament que un Mosso d’Esquadra no picarà un nen de deu anys voluntàriament.
2. Un de la UAB que em diu que ja li agradaria saber el que conec jo del Pla Bolonya. Et diré que conec més d’aquest pla que el 90% dels manifestants i tancats.
3. Hi Ha un altre anònim que escriu en llengua espanyola que diu que no li estranya que pensi així escoltant en Bisbal. No hem quedat que éreu pro-lectura? Que no saps llegir el fotut títol del post de les cançons?
4. La PauVerda és un personatge prou interessant. Diu que generalitzo i té raó. Però com comprendràs ets de les poques “””pijes””” en aquest moviment. Vaja que ni a Esade ni a la UIC hi ha massa tancades. Dius que ets de classe burgesa, perfecte. Proba d’anar un dia a una assemblea i dir que ets burgesa, que respectes la propietat privada i la llibertat individual. Tinc amics com tu i com jo en aquest sentit que tampoc veuen clara l’aplicació de Bolonya i és normal. Jo més que el que critíquen els anti-Bolonya el que em molesta són les formes. M'ha fet molta gràcia això que dius que et tiraríem la canya.
5. Un altre emmascarat em diu que em moqui la iaia. Que els mossos m’haurien d’haver arreplegat a mi i que bla bla bla. Doncs endavant camarada lluita contra les injustícies. Et proposo fer una manifestació criticant els règims totalitaris de l’Amèrica Llatina i l’Àfrica. A no, que la majoria són d’esquerres!
6. El darrer anònim em diu que sóc un “mija merda” i una bavosa de la FNEC. Em recomana passar per l’assemblea de sociologia a dir el que penso. Ostres tu l’assemblea de sociologia! No sabia que era l’òrgan de govern de la facultat! Una facultat amb prop de 14.000 alumnes (la més gran del país) on es fa Economia, Empresarials, ADE i Sociologia. I els sociòlegs, que són els que són menys de lluny, es reuneixen en rotllana al terra i decideixen per tothom.

I ja per acabar recomano aquesta notícia:

http://societat.e-noticies.cat/puces-microbis-i-rosegadors-a-la-universitat-de-girona-27940.html

Com la clava l'espanyolot!

2009-04-03T18:10:00.004+02:00

Aquest en Girauta és un espanyolot dels bons. (elimino aquesta part perquè potser era massa dura). Només cal dir que és molt proper a ciutadans. La qüestió és que avui he vist que l’entrevistaven a l’Avui. Pensava que vomitaria el seu discurs carregat de bilis parlant de la discriminació del castellà i aquestes històries, però no. Parla de moltes coses però no de la llengua.

No sé si podria estar més d’acord amb el que hi diu.

entrevista al web de l'Avui

Els que l'hem vist en tertúlies a la tele ja sabem que Juan Carlos Girauta no té pèls a la llengua. Sap posar el dit a la llaga. En aquesta entrevista ho demostra.

Per què no a l'esquerra?

Perquè després de la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, està perduda: el seu discurs ja no és polític, sinó una mera apel·lació a sentiments.
Es pot ser multimilionari i comunista, perquè no hi ha cap relació entre com es declara la gent d’esquerres i la realitat

"Només hi ha una cosa més penosa que no ser comunista als 20 anys: continuar sent-ho als 40". Comenti'm la frase.

És una frase difícil de refutar. Perquè jo he estat comunista de jove. I el que ens diu és que tot és qüestió d'experiència: quan et fas gran, veus que el comunisme no funciona.

Quan va deixar de ser d'esquerres?

Amb 15 anys, em vaig fer maoista, per raons estètiques: era un compromís que no implicava cap acció concreta. A la universitat, amb Jordi Solé Tura, vaig entrar al PSC. Després ho vaig deixar, per la corrupció. Em vaig replantejar moltes coses, vaig llegir autors com Czeslaw Milosz, Soljenitsin i Milan Kundera i els liberals Popper i Hayek. A partir d'aquí vaig deixar de ser d'esquerres, ja no per raons estètiques, sinó morals.

Què vol dir, avui, ser d'esquerres?

És una cosa purament declarativa. Una persona és d'esquerres dient-ho, i punt. I ho declara molta gent que no té la més remota idea del que vol dir quant a pensament. El que està dient és que s'identifica emocionalment amb certes coses, o que en rebutja unes altres.

Quines coses?

Per exemple, és molt gratificant per als progres pensar que ells són moralment superiors. Creure que es preocupen dels pobres, o de les desigualtats del món, etcètera. Les manis de la guerra de l'Iraq eren perfectes: era una postura estètica, de superioritat moral i d'antiamericanisme, però sense cap responsabilitat ni cap preu. I després hi ha les petites causes: l'antitabaquisme, els drets dels homosexuals, els drets dels transsexuals, l'ecologisme, el canvi climàtic...

¿Acaba sent un mostrari de la cultura del no?

Sí. De nos estètics. I cal afegir-hi el no més perillós de l'esquerra, que és el no a la globalització. Això té una conseqüència terrible: la continuació de la pobresa al Tercer Món. Les subvencions a l'agricultura de la UE i els Estats Units, que són uns mil milions de dòlars diaris, és el que impedeix que es desenvolupin les economies del Tercer Món.

Què hi ha darrere d'aquesta oposició?

L'esquerra diu: "Perquè un en tingui més, l'altre n'ha de tenir menys". Això és una barbaritat, en termes econòmics. És concebre la riquesa com una cosa donada, com un pastís que cal repartir. I la història demostra que la riquesa creix. Per combatre la pobresa, el que cal fer és crear més riquesa: permetre que els pobres entrin dins del circuit econòmic mundial. Tot allò que vagi en la línia de tancar mercats va en contra dels pobres.

¿També hi ha desconfiança respecte a la lliure empresa?

L'esquerra pateix una contradicció. No li agrada l'emprenedor (el que assumeix riscos, crea llocs de treball...), però el necessita per mantenir l'aparell administratiu, via impostos. És increïble la manera en què els progres estan condemnant constantment, des del punt de vista ètic, els que la generen.

Per què, sovint, la gent més d'esquerra són els funcionaris?

És un tema interessant. Però és una relació sincera. Jo no l'atacaria. És sincera, perquè aquell que té vocació de funcionari, el que no es pot dir és que tingui vocació d'emprenedor, que li agradi el risc.

¿Però els funcionaris poden ser èmuls del Che Guevara?

No. Però avui ja no diem revolucionari com a sinònim de l'esquerra i conservador com a sinònim de la dreta. L'esquerra catalana es distingeix per la seva submissió davant del poder. Adora el poder. I, per tant, la seva manera perfecta d'existir és existir dins del poder. Avui, la persona de dreta és la que creu en ella mateixa i creu en les possibilitats de córrer riscos. La gent d'esquerra és la conservadora, i la de dreta és la més revolucionària. L'esquerra vol conservar privilegis.

Hi ha un altre cas: el dels mestres.

Les vagues de mestres són les de l'immobilisme, perquè volen que a l'escola no canviï res. Pensar que les coses estan garantides i fixades per sempre és una deformació de la condició humana que produeix la cultura d'esquerra. És el que va provocar que els joves francesos sortissin al carrer a exigir violentament contractes indefinits des del primer lloc de treball. Això és ridícul.

Fa poc Jaume Roures, de MediaPro, es definia com a trotskista.

(Riu) És un exemple perfecte del que vull dir. Un pot ser multimilionari i declarar-se comunista. En el fons, tot acaba sent absolutament estètic. No hi ha la mínima relació entre com es declara la gent d'esquerres i la realitat.

Pública i de qualitat

2009-04-02T18:42:00.003+02:00

Avui en Vallès i en Pol m’han dit de sortir aquesta nit. Jo, responsable com sóc, m’hi he oposat rotundament al·legant que demà al matí tinc classe. Ha estat llavors quan m’han dit que demà no hi havia classe a la facultat. Jo no m’ho creia, així que hem anat a secretaria i ens han dit que demà és festa perquè diumenge és el patró de la facultat i donat que cau en festiu doncs ho celebrem demà.

Fa un parell de setmanes, a classe d’història econòmica mundial, la professora ens va explicar que l’endemà no podria fer classe, i que hauríem de recuperar aquelles dues hores d’alguna forma perquè sinó no podríem fer tot el temari . Ella ens va proposar fer-ho un dia a la tarda. La gent, indignada, va xiular i es va decidir per vot popular a mà alçada que res de res. Llavors va dir de canviar aquestes dues hores per quedar tots un dia a la xarxa virtual de la UB i respondre unes preguntes per allà. Tampoc va agradar. La qüestió és que de moment aquelles dues hores no les fem.

Fa mesos que, majoritàriament sociòlegs, campen per la facultat com si fos seva. Tenen sofàs i taules al mig del passadís, inunden les parets i vidres de pamflets que farien sentir-se orgullós al mateix Stalin i fumen tot el fumable en espais on està totalment prohibit. Ningú els hi diu res.

Benvinguts a la universitat pública catalana.

PD: avui me’n vaig a Sutton

El senyor Llorenç

2009-04-01T15:35:00.005+02:00

L’assignatura de música mai no m’havia cridat massa l’atenció. Era la típica fàcil d’aprovar sense fer gaire res. Era una assignatura de les light. Recordo les classes amb el senyor Cassú (fa poc li varen entregar la Creu de Sant Jordi) i el seu ta-ta-titi-ta, era un gran mestre, però la majoria de classes les dedicàvem a fer els deures d’altres assignatures, llavors ell ens cridava un per un i anàvem a la seva taula a tocar la flauta.

Tot va canviar a quart d’ESO amb el senyor Llorenç. Era un professor jove, ben parit sense anar massa del pal i poc sospitós de combregar amb segons quines idees clàssiques a l’escola. Ens el vàrem fer molt nostre. Gràcies a ell vam descobrir el gust per estils de música que mai no havíem imaginat que poguessin agradar-nos. Em venen al cap cançons com Peggy Sue o el Rock arround the clock que ens varen fer gaudir com animals d’aquelles classes. Vam aprendre que la música més clàssica i tranquil·la també "té lo seu"; molts ens vàrem enamorar del Canon de Pachelbel i diferenciàvem sense problemes cada una de les quatre estacions de Vivaldi. Per no parlar dels Beatles i d’altres més moderns que ens van acabar de fascinar.

Però es va acabar el curs i l’assignatura i el senyor Llorenç va marxar de l’escola. Amb els amics ens hem preguntat, una i dues vegades, on va anar a parar. Algú va sentir que estava a la Pompeu, però no ho sabem segur. El cert és que és d’aquells professors que passaran els anys i quan algú en parli o a algun lloc soni una de les seves cançons somriurem.

PD: no sé segur si va marxar aquell mateix any o va ser el següent.

Mestre en Gai Saber

2009-03-31T13:57:00.003+02:00

Ara que ve Sant Jordi molts estudiants han d’entregar un poema per presentar-lo als Jocs Florals que organitza cada escola. És una cosa que a molts no se’ns dona massa bé i que sovint ens fa mandra.

Avui vull donar alguns consells que a mi em van servir durant el meu últim any a batxillerat. Tot i que era voluntari participar-hi, vaig decidir fer-ho perquè de català no anava sobrat i això sempre ajudava. El mètode que vaig fer servir jo i que em va fer quedar segon de la meva categoria és aquest:

1. Triar un tema de justícia social. Sempre és més original que parlar dels ocellets i les muntanyes o de Catalunya. La competència és menor.

2. Escriure el poema com si es tractés d’una redacció, no et compliquis amb les paraules ni amb les expressions si no domines el tema.

3. Ara et cal un diccionari de sinònims i antònims. Canvies del poema original cada paraula per la que et surti al diccionari, agafa sempre la que et soni més arcaica o rebuscada.

4. Escull un pseudònim pensant en el professor/a que porta la veu cantant al jurat.

Resultat: no guanyaràs, sempre hi ha un Mestre en Gai Saber a cada promoció i per molt que t’esforcis et guanyarà. Ara bé, possiblement quedaràs finalista i no hauràs de fer el ridícul llegint el poema davant de tothom. El professor de català en prendrà nota i tu pujaràs nota.

PD: Mestres en Gai Saber catalans

El diario de Noa

2009-03-30T00:11:00.004+02:00

Nois, mireu-la. Només seran dues hores. És una pastelada, sí. Però a la llarga m’ho agraireu. Tard o d’hora direu: “que bé que la vaig veure, he quedat de puto amo, gràcies Marc”.

L’argument no és gaire rebuscat: ambientada a la dècada dels quaranta, una noia de casa bona i un noi més aviat pobre s’enamoren. Si dic que l’heu de veure és perquè l’experiència em diu que la gran majoria de noies posaria aquesta pel·lícula dins una llista de les seves preferides. Amb els meus amics, farts de no poder fer veure que ens encantava, vam decidir veure-la. Armats de valor vam anar a llogar-la i vàrem veure-la tota.

La nostra vida ha canviat completament. Ara sempre que parlant amb una noia surt el tema de les pel·lícules podem deixar anar un: “no te’n fotis de mi eh, però una pel·lícula que sempre m’ha agradat és El diario de Noa, no sé… és tan maca! No ho diguis a ningú eh, però vaig plorar i tot”. I ja està, ets el puto amo!

Vídeo boicot empreses

2009-03-28T14:09:00.004+01:00

Aquí teniu el vídeo del boicot que varen fer als estands de les empreses els anti-bolonya. La facultat és la d’economia i empresa de la UB. A lloro amb el “fora las ampresas de la universitat”.

Aprofito per dir que hem creat un grup al facebook que es diu Estudiants intel·lectuals defensors de la propietat privada i de l’ordre.

Mossos, llibres i flautistes

2009-03-27T14:44:00.007+01:00

Ahir vàrem anar amb en Pol a la manifestació dels anti-bolonya. Teníem ganes de veure pinyos i al final res de res. La qüestió és que me’n vaig tornar cap a la residència bastant indignat per un motiu concret; els manifestants alçaven llibres en forma de protesta. Imagino que intentant simbolitzar la cultura davant la violència. Quins pebrots que tenen!

Anem uns dies enrere i centrem-nos en la manifestació de dilluns a la nit. Estudiants, ocupes i altres energúmens encaputxats llencen mobiliari urbà i pedres contra la policia catalana. Ells aguanten la pluja d’objectes fins que la cosa és insostenible i carregen proporcionadament obeint ordres. Els càmeres no haurien d’estar a primera línia i el nen de 10 anys i la seva mare tenen mala sort.Els culpables de tot l’enrenou són els anti-bolonya. Acaben satisfets: amb algun morat (a part del que ja porten sempre) i contents perquè l’opinió publica se’ls posa a favor, principalment perquè es criminalitza els mossos.

I ahir tenien els sants pebrots d’anar amb llibres. Si realment haguessin llegit un llibre en sa vida no estarien allà cridant el que cridaven. No idolatrarien persones que per tenir popularitat fan vaga de fam jugant-se la vida. No compararien l’Enric Duran amb en Robin Hood sinó amb en Julián Muñoz o en Mario Conde. I vosaltres sou la cultura?

Jo estic cremadíssim d’aquesta gent, em cansen i em molesten. N’estic tip de veure com campen per la facultat creient-se els representants dels estudiants quan, en realitat, són quatre. N’estic fins als cullons de veure com ho inunden tot amb cartellets i pancartes i ningú a la facultat no té pebrots de dir-los-hi que no poden penjar res, mentre a nosaltres ens despengen cartells informatius per anunciar el debat entre els candidats a retor. Em cansa veure com tenen la barra de queixar-se que Bolonya no s’ha escollit democràticament i després assalten els estands de les empreses que hi ha exposades a la facultat perquè ho ha votat la puta assemblea de sociologia! Democràcia és no deixar fer classe a qui vol? Aneu a la merda.

10 cançons que m'agraden (i que no m'haurien d'agradar)

2009-03-26T15:47:00.004+01:00

1. Puede ser – El Canto del loco
2. Our las summer – Mamma mia
3. Te regalo – Carlos Baute
4. Devuélveme la vida – David Bustamante
5. Barbie girl – Aqua
6. Marta, Sebas, Guille i los demás – Amaral
7. Princesas – Pereza
8. Venecia – Hombres G
9. Mayonesa - Chocolate
10. Rosas y espinas – David Cibera i David Bisbal

El fracàs de Bola de Drac

2009-03-24T12:52:00.004+01:00

Escric aquest post per recuperar la memòria històrica. No la dels vençuts de la guerra civil, no. La memòria de tots aquells que de nens no vàrem poder veure Bola de Drac perquè els nostres pares no ens deixaven. Durant molts anys vam ser un sector perseguit. Quan a l’hora del pati es parlava de la sèrie havíem de mostrar interès i fer veure que també la miràvem i que “com mola la fusió entre en Goku i en Sangokan” (avui dia encara no sé qui és qui).

Encara ara ens passa que en segons quina conversa, si surt el tema, tots fem veure que ens encantava i que són els dibuixos animats que han marcat la nostra infància. No dubtem a unir-nos a grups del facebook on es demana el retorn de Bola de Drac com si fóssim uns autèntics fanàtics i, amb tota la barra del món, som capaços de dir que el nostre personatge preferit era el follet tortuga.

Tot i aquesta constant tortura que hem hagut de sofrir des de fa molt anys i que arrossegarem tota la vida, crec que tots coincidirem en agrair als nostres pares que no ens la deixessin veure. Hem sortit molt millors.

Herois de Fireta

2009-03-23T00:42:00.003+01:00

La setmana passada tenia ganes de provocar una mica i vaig decidir unir-me a un grup del facebook on es demana que la selecció espanyola jugui algun partit a Catalunya. Un cop dins vaig enllaçar grups independentistes catalans, vaig penjar fotos d’estelades, de la selecció catalana i d’altres per l’estil i, finalment, vaig obrir un tema de debat on em preguntava què faria la roja sense els jugadors catalans. De seguida van sortir les rates de les clavegueres a insultar-me i vàrem començar a discutir; ells bordaven i jo argumentava.

El cas és que després parlant-ho amb en Rafel vam comentar la possibilitat que em piquessin. En un primer moment penses que seria una mala cosa, el dolor físic no és molt agradable. Però immediatament vam veure clar que seria el millor que em podria passar, tindria la vida solucionada! Si em fotessin una bona pallisa podria anar-ho a explicar a en Cuní i la Rahola. S’obririen grups al facebook donant-me suport. Seria famós. Explicaria l’heroïcitat de la meva acció, la defensa dels valors democràtics en front de la violència feixista. Els polítics es barallarien per fotografiar-se amb mi. Escriuria un llibre. Em convertiria en un d’aquets tertulians experts en tot i podria anar de programa en programa. Els diaris em farien columnista i seria soci d’honor d’un ventall amplíssim d’entitats i associacions. Quina vida!

Definitivament ho tinc decidit. Si es dona la circumstància que algun membre del grup mencionat entra aquí, sap llegir i sap escriure que m’enviï un missatge pel facebook i acordem lloc i hora.

Friki tu, cabró!

2009-03-21T14:17:00.002+01:00

Conèixer els noms dels polítics importants, dels consellers, d’algun empresari de prestigi o de rectors universitaris és de frikis.

Saber que el carburador de les vàlvules dels pistons de pressió del dipòsit dels engranatges perd oli de combustió perquè el xassís és de sèrie i el filtre no és metrakit és guai.

Miralls i més miralls

2009-03-18T16:17:00.007+01:00

Mirar-nos al mirall o en algun altre lloc on puguem veure reflectit el nostre rostre és una acció que tots fem diàriament moltes vegades. Els més presumits ho faran desenes de vegades i els que no ho són ho faran menys. Parem-nos a pensar si hi ha hagut algun dia de les nostres vides en el qual sapiguem del cert que no ens em vist a nosaltres mateixos. Trobarem casos com el d’excursionistes i gent que practica esports extrems similars que realment, durant dies, no s’emmiralla enlloc. Són casos molt aïllats.

Fa segles, quan no hi havia miralls, la gent que no es feia retratar per l’artista del moment (casi tothom), es comparava amb les persones de la seva edat per fer-se una vaga idea de com devia ser ell, de com envellia. Avui això ens és inimaginable. Al llevar-nos anem al bany a dutxar-nos i ens mirem al mirall ja sigui per afaitar-nos, maquillar-nos o el que sigui.

Després molts agafem l’ascensor on ens trobem amb un mirall en el 99% dels casos. Alguns només es miren un instant, d’altres s’hi recreen. Al metro els vidres a la foscor ens reflecteixen i és casi inevitable observar-te un moment. A l’escola, universitat o al treball anirem en algun moment al bany i ens rentarem les mans davant d’un mirall. Després de dinar ens rentarem les dents, tornarem a agafar l’ascensor, tornarem als serveis de la feina, tornarem a casa, soparem i ens rentarem les dents. Per no parlar de quan hem de sortir de festa. Miralls, miralls i més miralls.

El cas és que estem totalment al dia de les nostres cares, qualsevol imperfecció la detectem de seguida i ens la mirem, remirem i toquem fins que se’n va. Ara m’imagino com seria si ningú sabés com és ell mateix. S’hauria de crear un ofici en el qual hi haguessin professionals que expliquessin a la gent com són fisonòmicament. S’hauria de tenir molt de tacte. Jo crec que no m’hi guanyaria la vida. O això o que tothom es faci retratar una vegada cada, per exemple, cinc anys per saber com és i com va creixent.

PD: Que consti que a mi el que m’interessa és l’interior eh!

En defensa de Martín Cáceres

2009-03-17T13:29:00.006+01:00

Aquest diumenge estàvem a casa veient el millor equip del món de futbol. El Barça. Com és habitual, quan el partit ja estava sentenciat , vam començar a discutir sobre temes diversos relacionats amb el club. El cas és que avi i cosins criticaven el central Martín Cáceres perquè no és prou bo i perquè havia costat 16 milions. Jo, indignat, els vaig fer aquest argumentació:

Primer de tot que el preu que Barça i Recreativo de Huelva van acordar no és culpa del jugador. Si el Barça hagués pagat 25 milions no jugaria millor, i si hagués vingut lliure no estaria al b. El Barça és un club on és complicat tenir la titularitat garantida a menys que siguis un crack mundial, i per un jugador jove, sense experiència en un club gran, és molt important agafar confiança través de jugar molts minuts. És utòpic que avui Cáceres jugui molts minuts quan, a la seva mateixa posició, tenim defenses com Puyol, Milito, Marquez i Piqué. Quatre centrals que en principi seran titulars abans que l’uruguaià. Per tant paciència, és el seu primer any. No el cremem i ens el traiem de sobre aquest estiu per quatre duros. És un central amb molta projecció i això en Guardiola ho sap. Ell i l’idolatrat Piqué són dos centrals joves (del 87 tots dos) amb molta projecció i són el futur del club. A més a més, en Cáceres és el típic que farà el gol a la final de Roma. Ell o en Hleb.

Premsa i lectors

2009-03-16T13:03:00.010+01:00

L’AVUI: lector independentista o molt catalanista (es pot ser catalanista i no ser independentista avui?), nivell cultural mig o alt, ni d’extrema Esquerra ni massa conservador, nascut a Catalunya en la gran majoria dels casos. El diari de referència d’Esquerra i per molts sectors convergents. Bons columnistes com el director Toni Cruanyes, Salvador Cot, Francesc Puigpelat o en Sostres. ERC-CiU

EL PUNT: està un esglaó per sota els altres. Lectors de perfils molt diferents que tenen en comú no ser espanyolistes. El lector sovint utilitza per complementar en temes de política més local diaris de nivell general. ERC-PSC-CiU

LA VANGUARDIA: és sens dubte el diari que té lectors en bàndols més oposats ideològicament. Des d’independentistes fins a monàrquics espanyolistes. Tot i això el perfil majoritari és la persona que es sent més catalana que espanyola i propera ideològicament a Unió Botiflera de Catalunya (UBC). És el diari que fa la pilota al qui mana i venera a la família reial. CiU-PSC/PSOE-PP

EL PERIODICO: socialistes catalans, còmodes amb la seva Espanya plural. Miraran la programació televisiva, l’horòscop i els esports. Molt digne, però que després no demanin votar. És un dels dos diaris més llegits i comprats a Catalunya. Així va el país. PSC/PSOE.

EL PAÍS: a Catalunya el llegeixen estrangers. No per ser d’esquerres serà més amable amb Catalunya. Ja ho va dir Pla que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Un català que llegeix el País en comptes d’EL PERIODICO possiblement serà dels que no amaguen el seu espanyolisme. PSC/PSOE-C’s

LA RAZÓN, EL MUNDO i l’ABC: no he tingut el plaer de llegir-los en gairebé cap ocasió. No amaguen el seu odi a Catalunya des d’un punt de vista més dretà. Un lector resident a Catalunya i que llegeix sols aquets diaris viu en un món a part. PP-C’s

Els d'Iniciativa llegeixen premsa digital per ser més sostenibles o, directament, no llegeixen.

Sóc Metro

2009-03-13T16:59:00.007+01:00

Normalment és quan estic al llit quan em venen les idees per escriure algun article. Sempre penso que m’hauria d’aixecar al moment i aprofitar la paraula viva. Mai no ho feia, fins avui. Aquesta nit el mal de queixal no em deixa dormir (ni l’ibuprofè em fa efecte) i aprofito per escriure una mica a la llum de la lluna de Barcelona mentre sento de fons com els companys de la residència tornen de festa. El tema d’avui és el metro i tot el que l’envolta.

El metro és probablement el lloc de la ciutat on hi ha una major concentració de gent rara, de personatges. És un verdader fòrum de les cultures només comparable als supermercats Lidl. Dins un vagó t’hi trobaràs el japonès amb l’iPod, la psp i l’iPhone, algun bohemi amb boina llegint un llibre antic, un shotai vestit de seguidor de satanàs llegint un còmic manga i l’etern intent d’empresari exitós que no sap combinar camises i corbates.

Una de les situacions més típiques que passen cada dia centenars de vegades sota terra és que la gent perd el metro per pocs segons. Hi ha dues maneres possibles d’encarar la situació “sento que el metro està a punt de marxar i encara estic baixant les escales”. La primera és la de córrer. Ho fa un percentatge molt elevat de població. El perill que comporta és fer l’esforç en va i que se’t tanquin les portes als morros. Per acabar-ho d’adobar si et quedes fora sempre hi haurà algú que, des de dins, et mirarà amb un mig somriure com dient “fotet”. Jo sempre ho faig. La segona és continuar caminant normal, amb dignitat. Si hi arribes perfecte, si no, cap problema. Què són 2 minuts 23 segons? Jo sóc dels de la segona opció tret de casos de vida o mort.

I ja per acabar m’agradaria destacar un personatge típic del metro (que tots l’hem interpretat alguna vegada). Consisteix en ser l’encarregat d’obrir la porta. Per fer-ho cal que just quan el metro arranca de la parada anterior et posis davant la porta amb el dit ja preparat per prémer el botó o, si és un dels vells, amb la mà preparada per fer girar la palanca. Em sorprèn la quantitat de gent que es desviu per fer-ho. Trista vida la seva.

PD: mereixen la mort més cruel possible les persones que escolten música al mòbil sense auriculars.

En Kimihiro

2009-03-05T12:29:00.006+01:00

La gent que veu les fotos del viatge a París es pregunta qui és l’entranyable japonès que ens acompanya a les fotos de la nit de dissabte. Tot es remunta al dissabte a la tarda. Resulta que com que en Vallès no ha vingut, no hem de pagar el seu llit però potser ve algú de fora. En un primer moment, per culpa d’un lapsus del de recepció, sembla que la persona que ens acompanyarà serà una noia xina , japonesa o tibetana. O potser era americana i filla de japonès i sud-africana. No en tinc ni idea. El cas és que al final la porten a una altra habitació. Més tard pugem un moment a la cambra i ens trobem que sobre el llit ja hi ha les pertinències d’algú. Indubtablement és un asiàtic. Baixem a recepció en busca del nou col·lega. Ens el trobem a l’ordinador públic i entaulem conversa. Hello, Marc, Girona, Barcelona, Barça, Messi. Ell diu que es diu Kimihiro, que és japonès i que prefereix en Kaka. Vaja, que lo seu és el sumo i el karate. Quedem d’acord per a la nit. Ell viatja sol però també te previst sortit. Qui arribi abans que deixi la clau a recepció i tanqui per dins. Okay, see you! Anem a sopar a un restaurant, tornem, fem botellón a l’habitació de les noies, passem a la dels nois del 90 i decidim marxar cap al centre. Pujo a dalt a buscar la jaqueta i em trobo l’amic Kimihiro amb pijama al llit. Sense pensar-m’ho dues vegades li dic que vingui amb nosaltres de festa. Pensava que no voldria. S’anima. Es posa uns pantalons i una jaqueta amb un moment i baixem cap a baix. Allà ens esperen els altres onze. “El Japo ve amb nosaltres”. “Kimihiro, Eli”, “Kimihiro, Lina”, “Kimihiro, Roser”, “Kimihiro, Oriol”, “Kimihiro, Quim” (riures de “uala” em dic casi com tu!) (…) De camí cap al metro cantem la canço d’en Doraemon i ell s’emociona. El gat còsmic és internacional!

(…)

Arribem a l’alberg. Estem cansats. La nit ha estat brutalment divertida i brutalment rara per alguns. Ens posem els quatre al llit (Xupi, Rafel, Kimihiro i jo). Good night, good nigt, good night i good night. Abans de dormir-nos comentem en català la possibilitat que duran la nit ens assassini als tres amb una katana o que sigui un violador homosexual. “Demà ens despertem aviat i que el xino no s’acopli eh”. L’endemà al matí abans de marxar ens intercanviem mails amb la promesa d’enviar-nos les fotos de la nit anterior. Que guai queda sortir amb un xino.

Avorta aquí, avorta allà... maquilla't maquilla't!

2009-02-24T19:17:00.003+01:00

Avui parlarem d’un tema polèmic per variar una mica. L’avortament. Estic en contra de l’avortament menys en dos casos: violacions i quan suposa un perill per la mare. Així de fàcil. No crec en tonteries de l’estil “fins les “x” setmanes encara no és un nen”. Està clar que després cada cas és un món, però com a norma general defenso això.

A partir d’aquí ens trobem els dos extrems, ambdós casposos. Els primers són els casposos en sentit literal, els que creuen que poder avortar significa modernitat i més llibertat per a la dona. Els mateixos que es tanquen a les facultats perquè són uns ganduls i els fa por haver de treballar més. Els mateixos que ens volen fer anar a 80 km/h. Aquells que s’escandalitzen si trepitges la gespa però no dubten en trepitjar les teves llibertats personals.

L’altre extrem és el del pensament caspós. Molts l’hem mamat des de fa anys i la seva intolerància també em “molesta”. Són hooligans que a diferència dels altres es dutxen i mengen carn. Tampoc hi combrego gens.

Manel

2009-02-18T16:31:00.004+01:00

La primera vegada que vaig sentir-ne a parlar va ser fa uns mesos al Racó Català (un fòrum d’internet). Un dels usuaris més desgraciats va obrir un fil que es deia “El fenomen Manel”. Vaig llegir-me el que deia sense massa entusiasme, el meu desig de no compartir cap mena de gust, ni que fora musical, amb l’usuari en qüestió va fer que no escoltés res d’ells.

Unes setmanes més tard, a principis de desembre, vaig escoltar l’entrevista que els hi varen fer al món a Rac1. Em van semblar molt bona gent. Al final de l’entrevista van tocar en directe (en Basté els va acompanyar amb la pandereta) una nadala que vaig trobar senzillament genial. A partir d’aquí vaig començar a escoltar algunes cançons del seu primer cd "Els millors professors europeus", i la veritat és que cada dia m'agraden més.

Crec sincerament que el seu salt a la fama és imminent.

Aquí teniu una mica de música per anar fent boca.

Videoclip de "En la que en Bernat se't troba"

La nadala "Un camell d'Orient"

"Pla quinquenal"

M'agradaria ser més constructiu

2009-02-13T19:52:00.004+01:00

Doncs sí, això mateix. Força gent em comenta que els fa gràcia les desterrades que faig al meu bloc de tot tipus de persones, actituds i comportaments. Potser és perquè és la meva manera de ser i resulta que sóc una mica intolerant, potser sí. Que a vegades em passo? Segur que sí. Però també n’estic segur que dic coses que molta gent no diu o no s’atreveix a dir perquè són políticament incorrectes o poc progres. No em vull convertir en el típic avi rabiüt i amargat que només fa que criticar, però és que hi ha moltes coses que no m’agraden.

Comentaris de l’estil “no en deixes cap de viu”, “cullons Marc, no tragues a ningú” els he sentit una i dues vegades. Cal saber separar quan te’n fots dels nois i noies de catorze anys pels comportaments que tenen i quan ho fas de l’escòria de debò. Tots hem tingut 14 anys i hem fet les ninyatades típiques de l’edat (alguns als dotze ja no les feien i d’altres amb disset continuaven igual). No passa absolutament res, és una etapa de la vida. Però el que continuaré fent és criticar tot allò que em fa ràbia, i si un dia se’m acut alguna solució que no sigui passi per l’extermini ja l’explicaré.

Nou bloc, aquí ja hi ha nivell eh!

2009-02-10T20:49:00.001+01:00

Avui m’estava mirant una mica per sobre el temari i el sistema d’avaluació de les assignatures que faig aquest trimestre. I de cop, sense previ avís, m’he trobat amb això a l’apartat d’avaluació continuada d’Història Econòmica Mundial:

(...) El primero consiste en la creación de un BLOG semanal de seguimiento de la asignatura. El objetivo de este mini-proyecto es que el alumno realice comentarios breves sobre como la perspectiva de los temas estudiados en clase le han permitido comprender hechos y/o fenómenos económicos actuales.
Se recomienda que preferentemente se creen a través del GMAIL-BLOG (requiere sacarse una cuenta en gmail previamente, que es un servicio gratuito), y para su evaluación se pide que tenga un mínimo de 10 comentarios realizados en 10 semanas distintas. Antes de Semana Santa habrán de comunicar al profesor, en clase, por escrito, la dirección electrónica del blog y responsabilizarse de comprobar que el profesor ha entrado con éxito en el blog.

I a mi, motivat com pocs, m’ha faltat temps per fer-lo i començar a escriure.

Aquí el teniu: http://seguimenthem.blogspot.com

PD: seria molt d’agrair que tothom qui pugui comenti els post dient que són brillants, que mereixo la matricula d’honor i que estic boníssim. Amb una mica de sort la doctora Fernández els llegirà i no tindrà més remei que rendir-se a l’evidència.

M'importa una merda

2009-02-09T17:34:00.005+01:00

Hi ha gent que senzillament es creu experta en tot. Persones que opinen de tot el que és opinable. En principi opinar sobre el que a hom li ve de gust és perfectament normal i acceptable. El problema arriba quan algú opina sobre un tema que no domina, i ho fa en un mitja de comunicació. Sobretot em molesta quan ho fa en un mitja públic. M’explico. M’importa una merda el que pugui opinar en Gerard Quintana de la desaparició de la foca blanca al Canadà. Un altre cas: Per què posem al mateix nivell en una tertúlia on es tracten temes econòmics algú com en Sala Martín i qualsevol mindundi de pa sucat amb oli?

El paradigma de lloc on passa això és El Club, el programa de TV3 (antigament la televisió nacional). Desenes de cares conegudes van passant programa rere programa opinant sobre el que els hi ve de gust. Esports, economia, política o moda, no importa el tema. Què passa, que ens creurem igual el que pensa d’economia un ex cantant que un economista de reconegut prestigi internacional? Malauradament molta gent sí. Per què hem de permetre que opinin en tertúlies esportives ex models?

Hi ha una virtut que reconec a molt pocs professionals de l’opinar. De fet només li he escoltat a en Xavier Sala Martín. Consisteix en al·legar manca de coneixement i rebutjar opinar quan et pregunten per un tema que no domines. Evitar ser una Pilar Rahola de la vida. Evitar que algú opini sobre la rivalitat entre formatge emmental i parmesà, Barça i Madrid o independentistes i analfabets.

Across the universe - Reversionant els Beatles

2009-02-04T14:30:00.003+01:00

Pel·lícula normaleta però amb molt bones versions de cançons mítiques del grup de Liverpool. El protagonista és en Jim Sturgess, el mateix de 21 Blackjack, en aquesta ocasió torna a fer el paper de putu amo i la broda bastant.

Aquí us deixo les tres que més em van agradar.

PD: sento haver de recórrer al recurs vídeo-fàcil però és que estic bastant cardant i no tinc esma per a res.

Friends 4evaH* 2gedaH? Càmbra de gas.

2009-01-31T17:16:00.007+01:00

El dijous a la nit, després d’anar al Camp Nou, vàrem anar a discotheque. Abans d’entrar vam fer una mica de “botellón” per no haver de fer front als 8 euros/cubata que et cobren dins. Com que no som un grup molt proper al sector del tunning, ni solem escoltar Andy i Lucas (encara no sé qui és qui) ni no votem, parlàvem del món dels blocs d’internet. N’idolatràrem alguns com els de la Maria Arxer o el d’en Frank Bayer, vàrem parlar també del que s’ha fet ara en Rafel i vam comentar alguns dels articles que he penjat aquí. Mentre en Vallès rebentava glaçons al terra rient cada vegada més pel fet que s’esmicolessin completament, en Jaume em va suggerir que podria escriure un post sobre els amics. El primer que em va venir al cap fou fer un llistat i parlar una mica de cada un; el problema és que, a banda d’hortera, em sabria greu no incloure algú que es consideri amic meu o incloure a algú que no em tragui. Per tant vaig decidir parlar de l’amistat en general.

Un dia d’aquest que ja al llit però que no podia dormir vaig començar a pensar què podria dir. Em vaig proposar defugir els tòpics i, sobretot, els comentaris de l’estil: “sou el millor que m’ha passat mai”o “no canvieu mai”. Comentaris que per molt verdaders que puguin ser, mereixen la cadena perpetua a pa i aigua.

Reconec que si he fet aquesta introducció tan llarga és perquè no sé ven bé que se suposa que he de dir. He buscat cites per internet que parlin dels amics però no n’he trobat cap que m’agradés prou. He recordat allò que diuen que els amics, a diferencia de la família, els tries tu (sempre n’hi ha algun que ve en el pack i que l’acabes acceptant) i que per tant decidiràs amb qui vols anar. Però en general podem dir que són persones a qui consideres bona gent i amb qui pots confiar.
Podria dir alguna cosa més però no crec que faci falta. Ja he dit que no vull caure en cursileries. Imagino que més important que escriure el que penses de l’amistat és demostrar-ho amb el dia a dia.

Merda. Crec que aquesta última frase ja és massa cursi. Jaume ja em passaràs algun assaig de l’amistat de la col·lecció que tens. En fi, avui pis.

Tots som 1

2009-01-27T15:37:00.002+01:00

Rac1 em posa. Abans era clarament de Catalunya Ràdio, ara em fa vergonya veure en què l’han convertit els socialistes. Com han aconseguit que el que era la ràdio nacional és converteixi, com diria l’admirat Sala Martín, en el butlletí oficial del PSC-PSOE. Abans els matins de camí cap a l’escola eren de l’Antoni Bassas, quan la meva mare ens venia a buscar escoltàvem en Clapés amb el Versió original i duran els partits de futbol apagàvem el volum de la tele per escoltar en Puyal. Catalunya Ràdio era líder indiscutible al nostre cotxe, a casa nostre i a Catalunya.

Ara Rac1 té els millors. Els matins són del món a rac1 amb en Basté. No acostumo a perdrem “el perquè de tot plegat” dels dijous. Els migdies són del Minoria absoluta, un espai que fa anys que està a la programació de Rac1 i que ha rebut molts premis. Són senzillament genials. A l’hora de dinar fan el Tot és possible amb l’Elisenda Camps, un programa acceptable i que, pel meu gust, és el menys interessant de la programació de la cadena privada. De 4 a 7 en Toni Clapés, el senyor Marcel•lí i companyia broden el Versió Rac1, temes molt diversos a tractar, bones entrevistes i bons col•laboradors. També sóc un habitual del Primer toc, programa d’esports que porta en Raül Llimós; molt bons col•laboradors i la meva idolatrada redacció d’esports de rac1. Des de les 9 i fins les 11 tenim La nit a rac1. Programa d’informatius. No l’he sintonitzat massa sovint. I per acabar el dia què millor que dues hores de Tu diràs amb en Joan Maria Pou? Altra vegada amb la redacció d’esports i amb contertulians del nivell d’en Màrius Carol, en Xavi Bosch i l’Ernest Folch.

Els partits del barça creia que no em mouria de CatRàdio fins que en Puyal plegués, però tot i l’admiració que tinc cap al mestre, ja no és el que era. Us recomano provar d’escoltar la retransmissió, només un dia, de “el barça juga a Rac1” i ja veurem si torneu a posar el 102.2 algun altre dia.

Etiòpia

2009-01-26T17:53:00.003+01:00

En teníem unes ganes boges i ara ja no hi ha marxa enrere. Ja tenim els bitllets d’avió per anar a Addis Abeba, capital d’Etiòpia. Tot el juliol ens el passarem en terres africanes. Allà viurem en un centre de les monges de la Mare Teresa de Calcuta amb estudiants de tot el món mundial. Serà una experiència brutal en tots els sentits. El xoc dels primers dies segur que serà molt fort, però segur que ens hi acostumarem aviat.
Voldria deixar clares unes quantes coses perquè no voldria que ningú es confongués. No vaig a l’Àfrica per calmar la meva consciència, estic molt a gust amb la vida que porto, no sento res dins meu que m’obliga a anar a fer el missioner pel món, no em fumo tot el fumable, no voto iniciativa, no porto rastes. Vaig a Etiòpia perquè serà l’aventura de la meva vida (fins al moment), vaig a Etiòpia perquè vaig amb els amics. I si de retruc podem ajudar als qui més ho necessiten, fantàstic!
No penso anar donant lliçons a tothom quan torni, no penso fer el paper del típic brut quan torna de veure la pobresa de veritat, no seré d’aquets que quan tornen xerren molt però que si haguessin destinat la meitat de diners que s’han deixat en marihuana en projectes solidaris s’hauria acabat tres vegades la fam al món. Dena hun!